Carlos Iturgaiz
El passat dia 10, el PP va anunciar que el seu candidat a les eleccions basques, a celebrar el proper 5 d’abril, era Alfonso Alonso;
ara bé, com que no va voler acceptar la decisió, presa per la direcció espanyola a Madrid, d’anar en coalició amb Ciutadans, diumenge passat, el PP va revocar el nomenament d’Alonso i el va substituir per Carlos Iturgaiz. Fins ací tindríem una més aviat anodina qüestió de partit si no fos per les actituds i les postures d’Iturgaiz.
Ara fa tres anys, quan, en la final de la Copa del Rei de futbol disputada entre el Barça i l’Alabès, bona part de les dues aficions va xiular l’himne espanyol i va esbroncar el rei, Carlos Iturgaiz va fer una piulada a twitter dient no pas que no estava d’acord amb els qui havien rebutjat l’himne i el rei d’Espanya perquè no compartia pas el projecte polític que defensaven sinó titllant-los, directament, de fills de puta; segons el seu criteri, doncs, aquells catalans i bascos que no se senten identificats amb Espanya, els seus representants i els seus símbols es mereixen la mena d’insult que, a cop calent, una persona normal pot dedicar a un individu culpable d’un crim tan esgarrifós com pugui ser-ho la violació i assassinat d’una criatura. Si deixem el futbol per passar a un àmbit força més seriós i important, el setembre del 2018, Iturgaiz va ser un dels eurodiputats que va votar en contra de l’informe que sol·licitava la retirada a Hongria del dret de vot al Parlament Europeu ja que el govern de Viktor Orbán incomplia els principis de l’estat de dret, que, precisament, Espanya invoca per perseguir i reprimir els dirigents independentistes catalans; tant la majoria dels eurodiputats del Partit Popular Europeu (PPE) com el gruix dels eurodiputats espanyols del PP van votar a favor de la sanció a Hongria; Iturgaiz va justificar el seu posicionament al·legant que “és un suïcidi per al Partit Popular Europeu donar suport a un informe que ha elaborat una persona radical d’esquerres que només pretén fer mal al PPE i Orban en forma part”; independentment de com pensi la persona autora de l’informe, que no crec pas que fos un marxista-leninista ni un anarquista llibertari, la deriva autoritària i reaccionària d’Orban és un fet fàcilment demostrable; potser més que no pas si Orban pertany o no al PPE, la qüestió és que Iturgaiz sembla tenir vocació de ser l’Orban espanyol.
Amb aquests precedents, no ens hem de sorprendre pas que, acabat de nomenar cap de la coalició electoral formada pel PP i Ciutadans a Euskadi, Iturgaiz hagi fet una crida a “unir forces” amb Vox per enfrontar-se al “Govern fasciocomunista que vol trencar i destruir Espanya” i que hagi qualificat de “persona meravellosa” el màxim dirigent de Vox Santiago Abascal; evidentment, no sé pas imaginar-me Angela Merkel demanant una entesa amb Alternativa per Alemanya (AfD) per lluitar contra aquella colla de rojos que són els socialdemòcrates i els ecologistes, sinó que, més aviat, la cancellera s’ha sumat a la condemna general a la ultradreta que s’ha produït després del darrer assassinat racista i xenòfob a Alemanya, ni tampoc Emmanuel Macron o Nicolas Sarkozy dient que Marine Le-Pen és una bellíssima persona. Les eleccions generals espanyoles de febrer de 1936, va guanyar-les una coalició de partits d’esquerra liberal amb socialistes i comunistes denominada Front Popular; segons l’extrema dreta i els sectors més radicals de la dreta espanyola d’avui dia, fou la política revolucionària del Front Popular la causa de l’esclat de la guerra civil el juliol de 1936; doncs bé, en opinió d’Iturgaiz, la principal prioritat política és “frenar aquest Front Popular (el govern de Pedro Sánchez, sorgit, com sabem, d’un acord entre el PSOE, Unides Podem amb el suport de Bildu i ERC) que està fent un dany irreparable a la unitat d’Espanya i a tots els espanyols”; a més, cal estendre a tot arreu d’Espanya l’acord entre el PP i Ciutadans perquè “hi ha una situació d’emergència i alarma nacional amb aquest govern del Front Popular que tenim a Espanya”; en fi, sort que ja no som al 1936.
Unes quantes setmanes enrere, l’elecció d’un govern regional a Turíngia gràcies als vots de l’AfD va causar una commoció general a Alemanya perquè semblava haver-s’hi trencat el cordó sanitari que tots els partits democràtics havien establert contra la ultradreta xenòfoba —i, d’amagat, neonazi—; Thomas Kemmerich, el president de Turíngia elegit amb els vots de l’AfD, va dimitir al cap de tres dies tot i comprometre’s a continuar exercint el càrrec en funcions fins que se li nomeni un successor; a Espanya, en canvi, tal com el mateix Iturgaiz ho assenyala s’han format governs amb suport de l’extrema dreta de Vox a Andalusia, Madrid i Múrcia; queda clar, doncs, que Turíngia no és Espanya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)