cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Es pot defensar el català?

“Que la polèmica que patim ens faci més lúcids. Que el menyspreu que patim ens faci més tossuts. El català es defensa parlant-lo.

Com totes les llengües del món”; Joan Lluís Lluís ha respost amb aquesta piulada, que subscric del tot, a la polèmica suscitada en mitjans espanyolistes —o, potser, en aquest context, seria més apropiat dir-ne castellanistes— arran de la petició de l’alcaldessa de Vic i diputada al Parlament de Catalunya Anna Erra de parlar en català amb els nouvinguts, perquè, així, puguin aprendre l'idioma. 

Si cal defensar el català és perquè hi ha persones i entitats que, als Països Catalans, volen imposar l’ús d’una altra llengua, que, a les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent i el Principat és el castellà, i a la Catalunya Nord —la regió de Joan Lluís Lluís— és el francès; com és lògic i natural, no ho vol pas ningú que als Països Catalans la gent deixi d’enraonar, sinó que es tracta, només, que la llengua parlada hi sigui, segons els llocs, el castellà o el francès i només en alguns casos puntuals el català. Temps era temps, la defensa del català no era pas necessària perquè, a tot arreu del seu domini lingüístic, tothom, tant el poble com les classes governants, acceptaven com a cosa òbvia que la llengua del país era el català i cap d’altra, malgrat que els eclesiàstics i els intel·lectuals escriguessin en llatí, tal com va fer-ho Ramon Llull amb part de la seva obra, els aristòcrates composessin les seves poesies trobadoresques en occità, llengua anomenada provençal a l’Edat Mitjana, i que, a partir de mitjans del segle xvi, totes les elits nobles, burgeses i eclesiàstiques passessin a usar el castellà com a llengua de cultura; aquesta època va acabar-se el 1700 amb la promulgació per Lluís XIV de l’edicte que obligava a fer servir el francès en els documents oficials de la Catalunya Nord, annexionada a França pel Tractat dels Pirineus de 1659, i amb els Decrets de Nova Planta de Felip V que imposaven el castellà com a llengua dels organismes de govern que instaurà als regnes de l’antiga Corona d’Aragó un cop va abolir-ne les lleis i institucions forals després de la seva victòria en la Guerra de Successió (1701-1714).

Evidentment, Joan Lluís Lluís l’encerta de ple afirmant que el català es defensa parlant-lo; ara bé, el problema és si, de debò, resulta sempre possible defensar el català. L’heroi mitològic grec Aquil·les era invencible i invulnerable a no ser, però, que el ferissin al taló perquè llavors sí que podia morir, i, més o menys en una situació semblant ens trobem quan pretenem defensar el català. El taló d’Aquil·les el tenim, precisament, en el nostre perfecte domini del castellà, o del francès en el cas dels nord-catalans; com que no podem al·legar ni incomprensió del castellà —o del francès— ni incapacitat per expressar-nos-hi, els sectors contraris al català, que, lògicament, se senten avalats pels discursos nacionals espanyol o francès, disposen del fàcil recurs de deslegitimar-ne la defensa presentant-la com un caprici personal o com una actitud ideològica que ells no tenen cap obligació de compartir; per això, és realment molt difícil continuar parlant en català amb algú que ens dóna a entendre —o, directament, ens ho diu— que s’estimaria més que ens hi adrecéssim en castellà —o en francès— i, d’ací ve que, sovint, els qui, malgrat tot, opten per la resistència a ultrança, és a dir, per parlar en català balli qui balli i peti qui peti, es trobin escarnits o ridiculitzats per gent del seu entorn que els presenta com uns individus excèntrics o pintorescos, és a dir, com uns friquis; per tant, Anna Erra fa molt ben fet de demanar-nos de parlar en català als nouvinguts, però què hem de fer si ens en trobem un que vulgui que li parlem en castellà, o en francès?

Tanmateix, admetre que, ara per ara, el castellà —o el francès a la Catalunya Nord— disposa d’una força contra la qual la resistència individual és impotent perquè no la pot vèncer de cap manera no significa pas haver de llençar el barret al foc, sinó mirar de canviar les circumstàncies actuals; òbviament, dins d’estats com Espanya o França no hi ha res a fer perquè sempre ens trobarem havent d’admetre no sols l’oficialitat al nostre territori del castellà o del francès, sinó, a més, un discurs nacional que confereix a aquestes llengües un grau jeràrquic per damunt del català. Déu-n'hi-do, doncs, de què ha aconseguit a Catalunya —el Principat— durant els darrers quaranta anys el govern de la Generalitat; ara bé, per aconseguir la veritable i efectiva normalització del català, és a dir, que deixi de ser necessari haver de defensar-lo, cal adoptar una mesura que la Generalitat no la podrà prendre mai però el govern de la República Catalana sí: decretar que a escola, l’estudi i aprenentatge del castellà passi a ser una matèria optativa, és a dir, qui vulgui que als seus fills els ensenyin castellà hi té tot el dret, exactament igual com qui no ho vulgui; llavors, al cap de vint o trenta anys, tindrem una generació jove dins de la qual hi haurà gent que el castellà o no el sabrà o el sabrà malament i, aleshores, demanar que les coses es facin en català ja no serà un caprici personal sinó una necessitat real; s’haurà acabat, doncs, el problema del taló d’Aquil·les.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal