Xavier Deulonder i Camins

Carrer General Yagüe

Lògicament, si s’anunciés que l’Ajuntament de Barcelona tingués intenció de donar a un carrer de la ciutat el nom de Dionís Eroles,

en serien molts els que, amb tota la raó del món, posarien el crit al cel recordant que aquest dirigent anarquista va ser un dels principals responsables del terror revolucionari que es patí a Catalunya des del fracàs de l’intent de cop d’estat de juliol de 1936 fins als Fets de Maig de 1937; aleshores, les autoritats constitucionals —el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya— començaren a imposar-se als sectors revolucionaris —els anarquistes de la CNT/FAI i els comunistes del POUM— que, des de l’esclat de la Guerra Civil, havien estat hegemònics en aquelles províncies i regions d’Espanya que no havien caigut en poder dels colpistes; en aquesta nova etapa, comptant amb el suport de Josep Andreu i Abelló, president de l’Audiència de Barcelona i del Tribunal de Cassació de Catalunya, el jutge Bertran de Quintana arribà a obrir un sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers, on s’hi havien colgat els cossos de les víctimes del terror revolucionari, com ara la fossa comuna del cementiri de Montcada i Reixac, la més gran de totes les que es descobriren; de resultes d’aquestes investigacions, Eroles acabà detingut. Com és natural, avui dia, aquest blasme a la violència revolucionària que es donà a l’Espanya republicana, el comparteixen tots aquells que estudien els fets de la Guerra Civil des d’una perspectiva democràtica. Mallorca fou un dels territoris que, el juliol de 1936, quedà en mans dels militars sediciosos i dels seus còmplices feixistes; doncs bé, si en comparem la manera d’actuar, no costa gaire adonar-se’n que els milicians anarquistes de Barcelona i els militants falangistes de Palma tenien un important tret en comú: tant els uns com els altres assassinaven sense contemplacions ni escrúpols de cap mena tots aquells que veien com a enemics.

A Oviedo, en canvi, fins que, durant l’anterior legislatura —és a dir, fins uns quaranta anys després de la fi de la franquisme— l’ajuntament, governat pel PSOE, Izquierda Unida i Somos, va decidir esborrar-lo del nomenclàtor urbà, va tenir un carrer amb el seu nom el general Juan Yagüe (1891-1952), militar franquista i, a més, militant de Falange, culpable de la massacre perpetrada per les seves tropes a Badajoz a partir del 14 d’agost de 1936, amb el resultat de milers de morts, un fet que, en el seu moment, va commoure l’opinió pública mundial; d’altra banda, Yagüe també s’havia distingit en la brutal repressió perpetrada per unitats militars contra la revolució d’Astúries d’octubre de 1934. Doncs bé, ara resulta que el nou consistori, sorgit de les darreres eleccions municipals, on les forces majoritàries són el PP i Ciutadans, ha decidit que Yagüe ha de recuperar el seu carrer, que, a sobre, és un dels més cèntrics. Com podem veure, doncs, dreta espanyola i autocrítica són dos conceptes que s’exclouen fins a esdevenir del tot incompatibles; ben mirat, però, és força senzill comprendre-ho; durant la primera meitat del segle xx, a tot arreu d’Europa sectors importants de les classes conservadores i d’ordre van caure en la temptació del feixisme que, com és lògic, duia a abjurar dels principis del liberalisme i la democràcia; ara bé, després d’acabada la II Guerra Mundial, arran dels crims del règim nazi, el feixisme va ser condemnat, cosa, però, que a Espanya no s’ha fet mai amb la dictadura de Franco, que no va ser res més que la versió espanyola dels feixismes europeus; per això, a Oviedo no representa cap problema que el general Yagüe hi tingui una via pública amb el seu nom, que vindria a ser com si en algun municipi d’Alemanya hi hagués un carrer de Rudolf Höss, el comandant del camp d’extermini d’Auschwitz.

 Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal