Xavier Deulonder i Camins

Sobre les institucions i la seva dignitat

Segons ho ha manifestat, en una piulada a twitter, Lluís Llach, ex-diputat al Parlament de Catalunya, amb la qüestió de la inhabilitació de Quim Torra, ens estem jugant la dignitat de les institucions catalanes. La pregunta, però, és si les actuals institucions de Catalunya en tenen de dignitat. Repassem-ho.

Per tal de materialitzar les reivindicacions d’autogovern plantejades des de finals del segle xix, el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques; tanmateix, a Espanya tothom tenia clar que la novella república que havia enviat Alfons XIII a l’exili havia de ser unitària i no pas federal; a més, com que expressions com ara “Estat Català”, “Govern Català” o “República Catalana” resultaven molt malsonants a oïdes espanyoles, encara que pogués tractar-se d’oïdes espanyoles republicanes, es va convèncer —evidentment, si-us-plau per força— Francesc Macià de renunciar a la República Catalana i conformar-se amb un govern regional al qual se li va donar el nom de Generalitat, tot fent veure que així es restablia una de les institucions que Felip V havia abolit amb el Decret de Nova Planta promulgat el 1716, malgrat que, realment, l’antiga Diputació del General o Generalitat no tenia pas res a veure amb allò que, a partir de 1931, s’ha entès per Generalitat de Catalunya. D’altra banda, el 2 d’agost de 1931, el 75% del cens electoral català —format aleshores només pels homes majors d’edat amb exclusió de les dones— va aprovar amb el 99% dels vots un projecte d’estatut que definia Catalunya com a Estat dins la República Espanyola; ara bé, com que Espanya es constituïa en estat unitari, el projecte d’estatut català va haver de presentar-se a les corts espanyoles, les quals hi van perpetrar totes les retallades que van voler, ignorant la legitimitat democràtica que li atorgava el referèndum del 2 d’agost de 1931, i, a més, encara gràcies que concedissin una autonomia a Catalunya perquè molts dels grups parlamentaris hi estaven en contra. Certament, el 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys va trencar amb la legalitat constitucional en proclamar l’Estat Català dins d’una suposada —i inexistent— República Federal Espanyola, però el govern espanyol va anar més enllà del càstig als infractors i va aprofitar-se’n per declarar suspès l’autogovern català que, com sabem, es veia no pas com un dret inalienable de Catalunya sinó com una mena de concessió que, graciosament, Espanya concedia i, per tant, la podia retirar a voluntat. El 23 d’octubre de 1977, després de la fi del franquisme, el president de la Generalitat Josep Tarradellas va tornar de l’exili i, exactament igual com, en el seu moment, havia passat amb l’estatut de 1931, les corts espanyoles van maneflejar tan com els va semblar els estatuts de 1979 i del 2006, amb la qual cosa l’estatut d’autonomia de Catalunya és un reflex no pas del desig d’autogovern dels catalans sinó, només, d’allò que Espanya està disposada a concedir, d’ací el ribot d’Alfonso Guerra i les sentències del Tribunal Constitucional.

Com tots sabem, l’esgotament de l’autonomisme que va significar el fracàs de la reforma estatutària del 2006 va dur a l’inici del procés independentista, que va culminar en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017; llavors, en execució del mandat que se’n derivava, el Parlament va fer una declaració d’independència i Espanya hi va respondre amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució; evidentment, a la Constitució hi ha d’altres articles com ara els que diuen que tothom té dret a un treball i a un habitatge dignes, però si aquests articles a la pràctica no s’apliquen, no passa res. Després de les eleccions del 21 de desembre del 2017, la intenció del Parlament de Catalunya era investir de nou Carles Puigdemont president de la Generalitat, però com que a Espanya no estaven gens disposats a admetre-ho i, a més, la investidura d’un president era la condició necessària per aconseguir que s’alcés el 155, al final es va optar per designar president Quim Torra, un candidat que a Madrid van trobar acceptable.

Des de les darreres eleccions, ERC i Junts per Catalunya semblen entossudits a mirar de trobar la quadratura del cercle: d’una banda, mantenir el normal funcionament de la Generalitat, una institució que només pot tenir existència dins del marc jurídic espanyol, i de l’altra, fer efectiva la República Catalana proclamada pel Parlament l’octubre del 2017, cosa que, lògicament, significa trencar amb el marc jurídic espanyol. Llavors, ens trobem que els grups independentistes a la cambra consideren que cal expressar la disconformitat amb la decisió administrativa de la Junta Electoral Central però sense posar en perill la continuïtat de les institucions, i així tornen a la política de Jordi Pujol que admetia les manifestacions més abrandades de catalanisme que es puguin imaginar però anant en compte sempre que a Madrid no s’empipessin; naturalment, si més no en teoria, la diferència entre Pujol i els actuals dirigents d’ERC i de Junts per Catalunya és que Pujol apostava per l’autonomia i, doncs, pel peix al cove. D’altra banda, a Madrid, ERC ha donat suport a la investidura de Pedro Sánchez no se sap ben bé a canvi de què perquè José Montilla (PSC) avisa que no té sentit esperar un acord per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, mentre que Jaume Asens (Comuns) adverteix que l’amnistia és inviable. En resum i conclusió, doncs, les úniques institucions de Catalunya que tenen dignitat són el Consell per a la República, l’ANC i tsunami democràtic; espero, doncs, que, el proper 29 de febrer, en siguem molts a Perpinyà a sentir el parlament del president Carles Puigdemont.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal