Un espectacle depriment
L’aparició de moviments d’extrema dreta xenòfoba i populista és un mal que es dóna a tot arreu d’Europa, fins i tot a Alemanya,
on l’actual República Federal es fonamenta en el rebuig i la condemna de Hitler i el nazisme, tot i que, en honor a la veritat, cal assenyalar que els principals bastions del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) són els territoris que, durant la Guerra Freda, formaren part de la República Democràtica Alemanya (RDA), és a dir, allà on la condemna del nazisme si és que de debò es va fer, la deuria realitzar un règim comunista, tan opressiu i dictatorial com el dels nazis i, doncs, sense cap mena d’autoritat moral per condemnar el III Reich. Tanmateix, a tots els països amb una tradició democràtica sòlida, es tracta els partits d’extrema dreta com uns empestats a qui cal defugir i, per tant, es considera òbvia la necessitat de bastir cordons sanitaris per aïllar-los; no és cap secret, doncs, que el principal trumfo d’Emmanuel Macron en les eleccions presidencials del 2016 era que la seva rival era, precisament, Marine Le-Pen, i això que amb Marine, el Front National pretenia donar una imatge de seny i moderació, evitant l’extremisme i la radicalitat visceral dels temps en què el partit el dirigia el seu pare, Jean Marie Le-Pen. A Espanya, en canvi, Vox no necessita cap Marine Le-Pen que intenti llimar-ne les arestes ni blanquejar-lo perquè pot abocar pel broc gros tot el seu discurs neofranquista, xenòfob i homòfob, amb la tranquil·litat que dóna saber no intentarà mai ningú usar la llei de partits per il·legalitzar-lo arran de les seves actituds violentes, antidemocràtiques i intolerants. Segurament, molts simpatitzants i, fins i tot, militants d’AfD deuen ser uns neonazis convençuts, però comprenen que, si més no de cara al públic, han de dissimular-ho ja que a Alemanya seria inconcebible una manifestació on es mostressin emblemes del III Reich o s’hi cantessin himnes nazis, igual com al Rassemblement National se’n guarden bé prou de reivindicar el Règim de Vichy o de cantar el Maréchal nous voilà, l’himne de lloança al mariscal Pétain que podem considerar l’equivalent francès del Cara al Sol.
L’exhibició, diumenge passat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, de simbologia franquista —les banderes espanyoles amb el sinistre i macabre escut del pollastre imperial— i falangista combinada amb salutacions feixistes i càntics del Cara al Sol va ser, doncs, un espectacle que qualsevol persona amb uns mínims coneixements de la història d’Europa al segle xx ha de trobar depriment i, sobretot, repugnant; d’altra banda, no diu gaire a favor dels governants d’un país permetre aquesta mena d’actes; per això, dono tot el meu suport als antifeixistes que a Girona van ocupar la Plaça del Vi per impedir que s’hi situessin una colla d’inconscients disposats a creure’s que la solució als problemes de la societat actual és, ni més ni menys, la de tornar als negres temps dels camps de concentració i de les persecucions polítiques o racials, que ells, atrapats en la seva total estultícia, deuen considerar una època gloriosa, com també als que van acudir a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona a encarar-se amb els neofranquistes de Vox o els que a Tarragona hi van respondre amb una cassolada de protesta. Evidentment, si a algú no li agrada que Pedro Sánchez hagi format govern arribant a acords amb Podemos i amb forces independentistes com ERC, està en el seu perfecte dret de dir-ho i manifestar-ho, només que la llibertat d’expressió s’acaba allà on apareixen banderes de Falange i escuts franquistes o s’hi canta un himne feixista com el Cara al Sol; d’altra banda, la defensa de la unitat d’Espanya únicament és respectable si s’admet que a Catalunya —o on sigui d’Espanya— la gent té dret a decidir, mitjançant el vot democràticament expressat a les urnes, si vol continuar formant part d’Espanya o bé independitzar-se’n, una cosa que no semblen voler entendre-la no sols els feixistes de Vox sinó, fins i tot, el mateix Pedro Sánchez que contínuament repeteix el mantra que el diàleg amb els independentistes ha de tenir com a límit el marc jurídic d’una constitució que es basa en la indissoluble unitat d’Espanya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)