Lleó sense Castella és una meravella
El procés de creació de les actuals autonomies espanyoles, que va començar amb el retorn del president Josep Tarradellas a Catalunya el 23 d’octubre de 1977
i conclogué el 25 de febrer de 1983 amb l’aprovació dels estatuts d’autonomia d’Extremadura, Balears, Madrid i Castella-Lleó, va dur a uns certs canvis en el mapa regional espanyol; així, qualsevol persona escolaritzada a Espanya abans de 1980 pot recordar com, a col·legi, li ensenyaven que a Espanya hi havia unes regions denominades Lleó, Castella la Vella i Castella la Nova, desaparegudes en crear-se les noves autonomies ja que la província de Madrid va separar-se de Castella la Nova per constituir-se en autonomia, mentre que la comunitat autònoma de Castella-La Manxa va formar-se amb la resta de l’antiga regió de Castella la Nova —les províncies de Ciudad Real, Cuenca, Guadalajara i Toledo— afegint-hi la província d’Albacete, que, fins aleshores, formava part de la regió de Múrcia; al seu torn, Castella la Vella va perdre les províncies de Logronyo, que formà la comunitat de la Rioja, i de Santander, l’actual comunitat autònoma de Cantàbria, mentre que la resta de l’antiga regió —les províncies d’Àvila, Burgos, Palència, Segòvia, Sòria i Valladolid— va unir-se a Lleó, regió formada per les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca, per constituir la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Com és lògic, en qualsevol manual de geografia d’Espanya publicat abans de 1980 i després de 1833, quan va aprovar-se la divisió provincial espanyola encara vigent, ens hi trobarem les antigues regions; ara bé, amb l’única excepció de Catalunya durant la II República (1931-1939), l’administració pública espanyola sempre s’organitzà en només tres nivells: el municipi, la província i l’estat; no hi havia, doncs, governs regionals; per tant, fins a la creació de les comunitats autònomes, les regions no passaven de ser un simple fet cultural o social i d’ací en venia la irrellevància pràctica ja que, per exemple, quina importància podia tenir situar la província de Santander a Castella la Vella, si no es va pretendre mai crear un govern regional de Castella la Vella? O a què podia treure cap discutir si Albacete formava part de Múrcia o de Castella la Nova?
Una de les manifestacions més importants que mai s’hagi fet a Lleó fou la del 4 de maig de 1984 on, sota el lema “Lleó sense Castella és una meravella”, més de noranta mil persones expressaren el seu rebuig a la creació de la comunitat autònoma de Castella i Lleó i la seva voluntat de constituir en comunitat autònoma la regió de Lleó; les instàncies oficials no en van fer ni cas, però el tema ha reaparegut perquè, el darrer 27 de desembre, el ple de l’ajuntament de Lleó va aprovar una moció demanant que la regió lleonesa se separi de Castella per formar la seva pròpia autonomia. Naturalment, la manera més lògica i racional d’intentar resoldre aquest contenciós seria convocar un referèndum a les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca perquè els seus ciutadans puguin decidir si volen o no continuar dins de la comunitat de Castella i Lleó; ara bé, alguns maliciosos poden preguntar per què no es pot deixar també als ciutadans de les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona decidir si volen continuar a Espanya o separar-se’n per constituir una Catalunya independent, i ací podem demanar-nos si resultaria gaire convicent la resposta que la constitució de 1978 es basa en la indissoluble unitat d’Espanya mentre que no ha dit mai ningú que Castella i Lleó, o qualsevol altra de les comunitats autònomes, sigui una i indivisible; fet i fet, segons la lògica de l’Espanya de les autonomies, si, per exemple, existeix una comunitat autònoma de Catalunya és, només, perquè va haver-hi quatre províncies espanyoles que, mitjançant els seus representants elegits democràticament, van decidir unir-se per crear-la; d’altra banda, si el referèndum es convoqués únicament en les províncies lleoneses, a Àvila, Burgos, Palència, Segòvia, Sòria i Valladolid potser es queixarien que no els han consultat sobre si accepten o no la divisió de la seva comunitat autònoma ja que en les qüestions territorials de Castella i Lleó haurien de poder opinar-hi tots els castellano-lleonesos. I si a Lleó decidissin proclamar-se comunitat autònoma unilateralment, passaria potser que tot un seguit de dirigents polítics lleonesos haurien d’acabar fugint a Portugal per quedar fora de l’abast dels tribunals espanyol, del tot disposats a condemnar-los a llargues penes de presó per rebel·lió, sedició, colpisme o, fins i tot, terrorisme, malgrat que la seva acció no hagués estat violenta?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)