La sentència sobre Oriol Junqueras
Tal com ho reconeix la sentència donada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), organisme amb seu a Luxemburg, Oriol Junqueras va adquirir la immunitat
pròpia dels europarlamentaris en el moment mateix que van anunciar-se els resultats de les darreres eleccions europees; per tant, el Tribunal Suprem espanyol era incompetent no ja per condemnar Junqueras sinó, ni tan sols, per jutjar-lo, a no ser que el Parlament Europeu li hagués concedit el corresponent suplicatori; així doncs, igual com el fracàs de les eurordres del jutge Pablo Llarena contra el president Carles Puigdemont, la sentència de Luxemburg sobre Junqueras demostra que, tot i estar de banda dels interessos d’Espanya —un estat membre de la Unió—, a Europa desaproven la manera com les instàncies espanyoles estan gestionant el conflicte català. Un canvi de fronteres dins de la Unió provocaria tota una sèrie de problemes certament solubles però que els dirigents europeus s’estimen més estalviar-se; per això, als centres de decisió d’Europa els hauria agradat que Espanya hagués accedit a celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, tal com va fer-ho el Regne Unit a Escòcia; llavors, si hagués guanyat la independència, a Europa no li hauria quedat més remei que engegar tot el complex procés per acollir Catalunya com a nou estat, però si, com molt bé hauria pogut passar, la independència hagués perdut, encara que hagués estat per un estret marge, aleshores de la creació d’un estat català se n’hauria hagut de deixar de parlar durant una bona temporada i el conflicte de Catalunya s’hauria pogut arxivar; a Europa, doncs, es troben que, per més que vulguin, no li poden donar la raó a Espanya ja que, amb la seva resposta al procés independentista català, concretament al referèndum de l’1 d’octubre, ha infringit les normes bàsiques de la democràcia en què es basa la Unió o, dit d’una altra manera, si, davant de la primera petició del jutge Llarena, Bèlgica hagués concedit a Espanya l’extradició de Puigdemont, llavors Europa no tindria cap argument per no admetre l’entrada a la Unió de la Turquia d’Erdogan o, ja posats, de la Bielorússia d’Aleksandr Lukaixenko i tot.
Segons la sentència del TJUE, mantenir a la presó l’eurodiputat Junqueras és il·legal, com també ho és restringir el dret a la llibertat de moviments per tota la Unió Europea de què gaudeixen els també eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín; ara bé, no podem estar segurs que Junqueres sigui excarcerat ni tampoc que Puigdemont i Comín puguin entrar a territori espanyol sense posar en perill la seva llibertat; Espanya, doncs, no s’afanya gaire —per no dir gens— a complir les sentències dels tribunals europeus.
La vicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo no ha demanat pas la llibertat immediata d’Oriol Junqueras sinó que s’ha limitat a manifestar que el Tribunal Suprem ha d’acatar aquesta sentència; com podem veure, doncs, deixa al criteri de l’alt tribunal espanyol decidir en què pot consistir aquest acatament i, per tant, hem de suposar que no considera pas la presó de Junqueras un obstacle insalvable en les negociacions del PSOE amb ERC per arribar a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern; des d’Escòcia, la consellera a l’exili Clara Ponsetí ha opinat que no entén pas la pressa d’ERC per ajudar a la formació d’un govern espanyol ja que, segons ella, a l’independentisme ja li va bé que no s'hagi pogut constituir un executiu des del passat 28 d'abril; no subscric del tot aquesta opinió perquè a mi em sembla que tenir un govern espanyol en funcions no va ni bé ni malament sinó que tant hi fa; en realitat, només em passa que no sé imaginar-me Simón Bolívar negociant amb polítics de Madrid la formació d’un govern espanyol, sinó que ell lluitava contra Espanya per la independència de l’Amèrica del Sud i prou.
Els diputats de Vox i l’ex-ministre del PP Jorge Fernández Díaz han respost a la sentència sobre Junqueras atiant un euroescepticisme nacionalista espanyol que arriba, fins i tot, a plantejar-se el Spexit, és a dir, la sortida d’Espanya de la Unió Europea; com que, en concepte de subvencions i ajudes, Espanya rep de la Unió molts més diners dels que hi aporta, segurament a Brussel·les i Estrasburg, com també a Berlín, no posarien gaires entrebancs a una sortida ràpida i expeditiva d’Espanya del concert europeu, mentre que a Madrid, un govern del PP i Vox decidiria tornar a la que, per a ells, deu ser l’edat d’or: l’autarquia franquista. En fi, si per una cosa em fa il·lusió la independència de Catalunya és per acabar veient tota aquesta colla d’inflamats patriotes espanyols allà als Campos de Castilla meditant sobre el ser profundo de España i el sentimiento trágico de la vida.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)