cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Espanya és així

Al discurs que va pronunciar al sopar del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) celebrat en un hotel del municipi de Mogro, Miguel Ángel Revilla, secretari general del PRC i president de la comunitat autònoma de Cantàbria,

va deixar clar que la seva principal preocupació és evitar la convocatòria d’unes terceres eleccions; per això, arribà gairebé a suplicar que, posant així en pràctica el patriotisme que tant predica, el PP s’abstingués en la votació al Congrés dels Diputats de la investidura del nou cap de l’executiu perquè així Pedro Sánchez (PSOE) pogués assolir la presidència del govern sense haver de dependre dels independentistes, amb els quals, lògicament, si un bon espanyol com Sánchez hi pacta, o tan sols hi negocia, és obvi que ho fa a contracor només perquè aquest és l’únic remei que li queda; d’altra banda, Revilla es va despatxar a gust escarnint els dirigents independentistes catalans; així, no sols va titllar Gabriel Rufián d’estúpid, sinó que, a més, va presumir que de Santander a Parayas, el nucli del terme municipal de Camargo on hi ha l’Aeroport Seve Ballesteros, s’hi arriba en només quinze minuts, en un trajecte molt més ràpid i còmode que el que hi ha de Barcelona a l’aeroport del Prat, perquè a Cantàbria no es trobarà ningú que hagin tallat la carretera els CDR, un col·lectiu que, segons Revilla, està dirigit pel president Quim Torra. 

Fins ací, només tenim una mostra del pensament de qualsevol polític espanyol normal —normal dins dels esquemes espanyols, s’entén—, però és que la més cultivada de totes les perles del parlament de Revilla al sopar de Mogro va ser la de proclamar que, certament, Cantàbria necessitava la construcció d’un enllaç ferroviari que unís Santander amb Madrid i Bilbao, però que si aquesta infraestructura havia de venir com a contrapartida a una cessió de Sánchez als independentistes, hi renunciaria, perquè Cantàbria “prefereix quedar-se sense tren a acceptar que Espanya es trenqui”; l’interès d’Espanya, doncs, és una mena de valor suprem al qual s’hi ha de sacrificar tot, incloent-hi el benestar dels espanyols perquè, tal com Revilla és el primer a admetre-ho, la construcció de la línia ferroviària de Santander amb Madrid i Bilbao no és pas un luxe ni un caprici sinó una necessitat real de Cantàbria. I això explica força de les coses que hem vist —i patit— aquests darrers anys; per començar, si l’1 d’octubre s’hagués celebrat un referèndum pactat i acceptat per Espanya, hauria pogut passar que, ni que fos per la mínima, la independència hi hagués sortit derrotada i, llavors, de convertir Catalunya en estat dins d’Europa se n’hauria hagut de deixar de parlar durant uns quants anys; ara bé, si s’admet la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en qualsevol territori espanyol, llavors s’abandona la idea que Espanya és una i indivisible, cosa que a Revilla, i a molts més, li deuria semblar inacceptable; l’interès d’Espanya exigia doncs treure la policia a atonyinar la gent que pretenia votar al referèndum; comprenem, per tant, com és que, davant del problema d’Escòcia, el Regne Unit va adoptar la solució simple i, davant del problema de Catalunya, Espanya va adoptar la solució ximple, encara que això signifiqui perdre la imatge de país democràtic bastida durant els darrers quaranta anys i posar-se al mateix nivell que la Turquia d’Erdogan. Igual l’ascens de Vox es deu al fet que a Espanya hi ha molta gent que no és pas que tingui actituds reaccionàries, sinó que, simplement, hi veu la garantia més eficaç contra el malson de la ruptura de la sagrada unitat d’Espanya i, per això, no li importa gens que, al costat de Santiago Abascal, fins i tot Marine Le-Pen pugui semblar una política raonable i centrada. Potser a Espanya molts ho veuen que el règim del 1978 va resultar d’un pacte vergonyant, on els jerarques franquistes van imposar les seves condicions a les forces democràtiques, la primera de les quals fou la de no qüestionar, de cap manera i sota cap concepte, la monarquia de Joan Carles I, però si el preu a pagar per superar les mancances de l’actual sistema polític espanyol és el d’admetre la independència de Catalunya, millor quedar-se amb el règim del 1978 fins a la fi dels temps, perquè, com Miguel Ángel Revilla ho va manifestar, a Cantàbria hi ha coses molt més importants i sagrades que les línies de tren. Per cert, què farà Revilla si Catalunya s’independitza i Cantàbria es queda sense tren?

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal