Ha fracassat la immersió lingüística?
Evidentment, si en certs llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, hi ha instituts, és a dir, centres d’ensenyament secundari, on la llengua vehicular és, a la pràctica, el castellà,
queda demostrat el fracàs de la immersió lingüística, concebuda vers 1980, és a dir, quan Catalunya va recuperar l’autonomia que li havia arrabassat el franquisme, per aconseguir que els nens nascuts i criats en entorns on, a tot arreu, l’ús del castellà hi és tan predominant com el del francès a la Catalunya Nord acabessin fent servir el català amb la mateixa naturalitat que els nens procedents d’entorns catalanoparlants; segur que obté infinitament més bons resultats la immersió lingüística que realitza la Bressola al Rosselló que no pas la que duen a terme moltes escoles públiques d’ensenyament primari al Baix Llobregat o al Vallès Occidental, més que res perquè els pares que porten els seus fills a la Bressola realment volen que els seus fills acabin parlant en català mentre que a moltes famílies de la rodalia de Barcelona tant se’ls en dóna el català. Tanmateix, no crec pas que hi hagi motius per lamentar-se’n ni, menys encara, per llençar el barret al foc; si la política d’immersió lingüística no s’hagués adoptat estaríem molt pitjor de com estem, tal com passa al País Valencià on, des del principi, hi hagut dues xarxes escolars, l’una en català i l’altra en castellà; d’altra banda, déu-n’hi-do de què s’ha aconseguit en aquests darrers decennis tenint en compte les circumstàncies de la Catalunya autònoma i que, a més, com tots sabem, el punt de partida era la desfeta provocada per la persecució del català pel règim franquista durant quaranta anys; si la situació que el català és la llengua de la classe però no pas la del pati es donés avui dia a l’escola on, entre els anys 1974 i 1982, vaig passar de la infantesa a l’adolescència, ho consideraria un progrés.
La situació real i present del català al Principat representa el màxim que es pot assolir dins dels marcs jurídic i ideològic de l’Espanya de les autonomies; per arribar a la veritable normalització del català, ens caldria decretar que, a escola, l’estudi i l’aprenentatge del castellà és una matèria optativa de tal manera que s’adoptés un model trilingüe en què tots els joves sortissin de l’escola sabent tres llengües: el català, l’anglès i una tercera llengua que podria ser el castellà però que també en podria ser qualsevol d’altra; lògicament, una mesura com aquesta entra en flagrant contradicció amb el punt 1 de l’article 3 de l’actual constitució espanyola segons el qual El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho de usarla; per tant, si no fem efectiva la República Catalana no podrem mai normalitzar el català de debò. Ja hi compto que en determinats llocs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, gairebé totes les famílies decidirien que la tercera llengua que haurien d’aprendre els seus fills seria el castellà, però és clar, quan arribessin a l’edat adulta, aquests nois es trobarien amb gent originària de llocs com ara Manresa, Olot, Girona, Valls, Reus, o, fins i tot, del barri barceloní de Gràcia, que el castellà o no el sabrien o el sabrien malament i, per tant, no els quedaria més remei que dirigir-s’hi en català; com és obvi, amb la República Catalana, l’argument aquí estamos en España ja no funcionaria; naturalment, declarar optatiu l’estudi del castellà a l’escola ha d’anar acompanyat de tot un seguit de mesures, que, ací, per falta d’espai no puc descriure, que garanteixin que, a diferència de com passa ara, no saber el castellà no signifiqui cap impediment per poder viure i treballar al Principat sense patir cap mena de limitació. La normalització lingüística del català passa, doncs, per aconseguir que al Principat el castellà deixi de ser una llengua que la sap tothom i, malgrat que a alguns els causi vertigen admetre-ho, el seu objectiu final és que a Santa Coloma de Gramenet, Badia del Vallès, Bellvitge, Sant Boi de Llobregat etc, la situació de l’ús social del castellà arribi a ser-hi tan feble i tan precària com ho és actualment la de l’ús social del català a la Catalunya Nord.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)