Taula de negociació sense res a negociar
Des de bon principi, Pedro Sánchez ha deixat ben clar als partits independentistes que de convocar un referèndum on Catalunya pugui decidir si vol continuar formant part d’Espanya o no, com en el seu moment ho fa fer Escòcia respecte del Regne Unit o el Quebec al Canadà, o de concedir una amnistia —i no pas un indult— als presos polítics, ni parlar-ne
perquè aquestes mesures contradiuen l’actual marc constitucional vigent; no hem avançat gaire, per no dir gens, respecte de les propostes de diàleg que, en el seu dia, Mariano Rajoy proposava, primer, a Artur Mas i, després, a Carles Puigdemont; per tant, així com el Regne Unit a Escòcia i el Canadà al Quebec van aplicar la solució simple, Espanya continua entossudida a aplicar a Catalunya la solució ximple. D’altra banda, ara per ara, l’única oferta de Sánchez ha estat desplegar l’Estatut d’Autonomia, una cosa que, com ha observat el president Puigdemont, no es pot negociar perquè, en aplicació precisament dels principis de l’estat de dret, s’ha de fer d’una manera obligatòria; al capdavall, un estatut d’autonomia és una llei orgànica espanyola i, per això, no se la pot deixar sense desplegar. En realitat, el principal argument de Pedro Sánchez és que si s’acaba havent d’anar a unes terceres eleccions, que se celebrarien, més o menys, per la propera Setmana Santa, seria molt probable que en sortís un govern de coalició entre el PP i Vox, que tindria unes postures molt més agressives i radicals en la qüestió de Catalunya; no parlo de Ciutadans perquè, a no ser que s’esdevingués alguna mena de miracle, no és gaire probable que en aquests possibles comicis d’abril del 2020, aconseguís incrementar el seu nombre d’escons al Congrés; en resum, doncs, hem de conformar-nos amb Pedro Sánchez només perquè és el mal menor respecte de Pablo Casado i Santiago Abascal; per tant, d’arribar a una solució política del conflicte català res de res, sobretot perquè si, per posar una hipòtesi vàlida només en teoria, Sánchez arribés a mostrar una autèntica voluntat negociadora, llavors se li tirarien a sobre no sols el PP i Vox sinó també alguns dels barons del PSOE, com ara el que proposa fitxar Inés Arrimadas, una de les icones del nacionalisme espanyol més radical i eixelebrat.
Com ja he dit més d’una vegada, tant se me’n dóna si d’ací uns mesos cal tornar a les urnes o no; òbviament, comprenc que la majoria de la classe política espanyola s’estimarà més anar repetint eleccions fins a l’infinit que no pas arribar a una solució negociada en el tema de Catalunya, tot i que és possible que, quan la present legislatura estigui ja a punt de naufragar, s’improvisi, així d’urgència, un acord de govern entre el PSOE, Ciutadans i el PP. D’altra banda, plantejant d’aquesta manera l’escenari més terrorífic de tots, no crec pas que si esdevingués president del govern amb majoria absoluta del seu partit, a Santiago Abascal se li pogués acudir ocupar per la força Gibraltar, més que res perquè deu saber que llavors acabaria com els militars argentins que, el 1982, van envair les illes Falkland; per tant, si des de Catalunya es mostrés, tant a nivell dels dirigents polítics com de mobilització ciutadana, una actitud ferma, un govern de Vox no es veuria amb cor de posar en pràctica les seves bravates. No té sentit, doncs, investir Sánchez per continuar negociant, perquè aleshores caldria plantejar-se què caldria fer si, tal com resultaria força previsible, persistís a no voler acceptar ni el referèndum ni l’amnistia. Certament, el PP i Vox són els hereus del franquisme, és a dir, d’aquells jerarques del règim que, ara fa quaranta anys, van haver d’arribar a la conclusió que no els quedava més remei que asseure’s a parlar i negociar amb els rojos i separatistes aquells que anaven pel carrer cridant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”; també és veritat que, el 1898, per conservar el domini sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines, els espanyols no s’ho van pensar dues ni tres vegades abans de ficar-se en una guerra contra els EUA, a la qual hi van anar, a més, creguts que arribarien, veurien i vencerien, però quan la derrota va ser un fet, van admetre, perquè no tenien cap més opció, totes i cadascuna de les clàusules del Tractat de París de 1899 per les quals renunciaven a les seves darreres colònies d’Ultramar, les últimes restes d’aquell imperi on no es ponia mai el sol. Preparem-nos, doncs, per continuar mobilitzats.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)