Espanya és una França esguerrada
Vers 1850, semblava que a Espanya no hi hauria mai reivindicacions nacionalistes enlloc, i que, per tant, s’hi podria bastir un estat nacionalment unitari i homogeni tal com va aconseguir-se a França un país,
però, que, sobre el paper, entre finals del segle xix i principis del xx, hauria hagut de trobar-se amb els mateixos problemes de cohesió nacional que va patir l’Imperi Austrohongarès; ara bé, així com els moviments nacionals txec, hongarès, eslovac, romanès, eslovè, croat, serbi i polonès van dur a la desintegració de l’Imperi després de la seva derrota en la I Guerra Mundial, França va aconseguir que els occitans, bretons, bascos, catalans, arpitans i corsos es convertissin tots en uns devots nacionalistes i patriotes francesos, que, enlluernats per l’esplendor de París, on hi veien el centre del món i de la civilització, acabaren abandonant les seves llengües pel francès, que, com sabem, és la millor i més perfecta de totes les llengües que hagin pogut existir mai en tota la història de la humanitat. Tanmateix, el somni espanyol aviat va esfondrar-se; el 1868, van començar les revoltes independentistes a Cuba, vistes com un atac a la sagrada i indissoluble unitat de la pàtria espanyola, i, durant els segles xx i xxi, el discurs nacional espanyol s’ha vist discutit pels nacionalismes basc i català; evidentment, d’ací ve la dita que Espanya és una França esguerrada ja que una manera d’entendre Espanya seria imaginar-nos que entre les principals forces polítiques franceses hi hagués un partit nacionalista occità i un altre de bretó, per als quals resultés obvi que França és un estat plurinacional ja que tant Occitània com Bretanya són nacions i, per tant, la pertinença a l’Estat francès només és acceptable si París es mostra respectuós amb els fets diferencials occità i bretó.
Espanya va néixer amb la vocació de ser un estat nacional unitari igual com va aconseguir-ho ser França i, com no costa gaire comprovar-ho ni adonar-se’n, la seva resposta a la pèrdua de Cuba i als nacionalismes català i basc no ha estat pas repensar el seu model de país sinó emprendre una pugna aferrissada per assolir una homogeneïtat nacional a la francesa, tal com ens ho demostra el record de l’oposició d’alguns polítics republicans espanyols a la concessió de l’autonomia a Catalunya el 1931 i la posterior legitimació del franquisme en la lluita contra els separatismes. Evidentment, la vigència a Espanya del model nacional francès ho explica tot; primer, que, des dels principis de l’actual sistema constitucional, s’hi hagi vist el catalanisme i el basquisme com una nosa que s’havia de tolerar únicament perquè no hi havia més remei ja que, per desgràcia, les normes i principis de la democràcia impedien intentar resoldre aquest problema per la via expeditiva, tal com, en el seu moment, ho havia fet Franco, i, després, l’aparició, a principis del segle xxi, de Ciutadans i Union Progreso y Democracia (UPyD) amb una clara vocació de revertir allò que, segons ells, havien estat trenta anys de cessions i claudicacions d’Espanya envers les reivindicacions nacionals de Catalunya i Euskadi; que aquests dos partits caracteritzats per una afirmació radical i agressiva de l’unitarisme nacional espanyol feta amb l’objectiu, precisament, que Espanya deixi de ser una França esguerrada, van formar-se com a resposta no pas a l’independentisme sinó, directament, al catalanisme i al basquisme ens ho prova que Ciutadans va ser fundat el 2006 i UPyD el 2007, mentre que, el 2009, tot just es va fer la consulta popular d’Arenys de Munt sobre la independència i, aleshores, la majoria de l’arc parlamentari català continuava sent autonomista. Òbviament, amb tot aquest panorama, no és pas lògic sorprendre’s de la resposta repressiva de l’Estat espanyol a l’independentisme català, materialitzada en l’aplicació de l’article 155 el 2017, ni, tampoc, del creixement de Vox, un partit que, a part d’un discurs reaccionari i xenòfob, ofereix nacionalisme espanyol pel broc gros i sense manies ni complexos. No té sentit, doncs, esperar diàleg i comprensió d’una gent desitjosa que Catalunya no sols renunciï a la independència sinó que, també, emprengui allò que podríem denominar la via occitana cap a l’autodesintegració nacional, ja que, per exemple, els agradaria que la situació del català a Catalunya arribés a ser tan precària com la de l’occità a Occitània.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)