Després de les noves eleccions
Sobre aquestes darreres eleccions espanyoles, només se m’acut repetir bastant del que vaig dir sobre els anteriors comicis del 28 d’abril, perquè les coses no han canviat gaire per no dir gens.
Els resultats del PSOE, el PP i Ciutadans demostren de nou que la crisi del règim del 1978 es dóna, únicament, a Catalunya; agraeixo de tot cor a les persones que, en diferents llocs d’Espanya, s’han manifestat en suport dels presos polítics catalans o, fins i tot, del procés independentista, però, dissortadament, les urnes han deixat clar que aquesta no és pas, ni de bon tros, la postura majoritària dins del conjunt dels territoris espanyols. El notable ascens de Vox, un partit amb aspecte de ser més reaccionari, fins i tot, que el Rassemblement national de Marine Le-Pen, sembla indicar que Espanya seria una mena de bassa d’oli on tot aniria com una seda en el millor dels mons si no fos pel conflicte català, perquè, naturalment, si els principals maldecaps dels espanyols fossin l’atur, la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge, el medi ambient, etc, etc, llavors la candidatura que hauria incrementat el seu nombre de vots i escons hauria estat Unides Podem o, si més no, Mas País; molts espanyols, doncs, deuen d’haver considerat que calia votar els energúmens de Vox, amb els seus crits de A por ellos i els seus càntics del Novio de la Muerte i del Cara al sol, perquè asseguressin la unitat d’Espanya, i evitar així un nou Desastre com el del 1898 quan es van perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines, les darreres colònies d’aquell gran imperi on no es ponia mai el sol, i de totes aquelles nimietats i foteses dels desnonaments, de les males condicions de treball i de les desigualtats socials, ja se’n faran càrrec Don Pelayo, el Cid Campeador, Guzmán el Bueno, els Reis Catòlics i els Tercios de Flandes que per a això hi són; ben mirat, però, si fins i tot a Alemanya, avui dia el país més antifeixista i antinazi d’Europa, creix l’extrema dreta, què no ha de passar a Espanya, on, com que no s’ha condemnat mai el franquisme, l’apologia i reivindicació del feixisme es pot fer sense cap problema. Com sabem, una conseqüència dels resultats electorals ha estat la fi de la carrera política d’Albert Rivera i el possible inici de la desintegració de Ciutadans, partit que sembla molt proper a fer una fi semblant a la de la UCD; si jo fos un observador distant i imparcial de la política espanyola, potser sí que intentaria fer una anàlisi de les raons de l’estrepitós fracàs de Rivera i, a més, donaria algunes orientacions sobre com podria trobar Ciutadans el seu lloc i definir un projecte capaç d’atraure electors, però com que no ho sóc, me n’abstinc; de totes maneres, el 10-N va haver-hi dues notícies, una de bona i una altra de dolenta; la bona fou l’estimbada de Ciutadans i la dolenta, la pujada de Vox. No tinc pas ganes que d’ací tres mesos torni a haver-hi eleccions generals espanyoles, però tant se me’n dóna que Pedro Sánchez aconsegueixi o no formar govern; d’altra banda, l’acord a què ha arribat amb Pablo Iglesias ens assenyala quina és la solidesa del suport que, aparentment, dóna el líder de Podem a les reivindicacions de l’independentisme català, més que res perquè això de diàleg però dins dels límits de la Constitució ja ho deia en el seu dia Mariano Rajoy.
A Catalunya, l’independentisme ha sortit reforçat de les urnes, sobretot Junts per Catalunya i la CUP, els partits més decidits a mantenir-se bel·ligerants amb Pedro Sánchez si no reconeix el dret d’autodeterminació a Catalunya i no atorga una amnistia als presos polítics; si a Espanya tinguessin sentit comú, ja haurien començat a posar-se a rumiar què deuen d’estar fent malament amb el problema català, però, com ja hem vist, d’una banda Pedro Sánchez va prometre portar el president Carles Puigdemont detingut a Madrid i, de l’altra, a Vox els sembla que si els tribunals belgues no en concedeixen l’extradició, llavors la solució és pressionar i coaccionar Bèlgica convertint Espanya en lloc de refugi per a tots els delinqüents i criminals perseguits per la justícia belga; igual comencen per donar asil a Marc Dutroux, condemnat a cadena perpètua a Bèlgica per assassinat i violació de menors. A nivell nacional, no tot són bones notícies perquè els resultats de Compromís al País Valencià i de Més a les Illes no han estat gaire satisfactoris i, a més, aquests dos territoris no figuren pas a la llista de les contrades on Vox sigui marginal: Galícia, Euskadi i Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)