Catalunya pitjor que Euskadi
Alguns mitjans de comunicació i polítics espanyols afirmen que la situació actual de Catalunya es força pitjor que la que es donava a Euskadi en temps d’ETA, i, la veritat, l’encerten de ple.
Per començar, Herri Batasuna (HB), la formació de l’esquerra independentista basca fins a la seva il·legalització el 2002, no va passar mai d’assolir el 20% dels vots; d’altra banda, l’independentisme basc pretenia realitzar els seus objectius forçant l’Estat espanyol a negociar un acord polític amb l’organització terrorista d’ETA, activa fins el 2011 i autodissolta el 2018, cosa que no sols les autoritats sinó la societat espanyola rebutjaven perquè, precisament els principis de la democràcia i de l’estat de dret, impedien que les autoritats d’un país democràtic com ho era Espanya poguessin asseure’s a discutir qüestions polítiques amb una banda terrorista, és a dir, amb una organització de criminals i assassins, com també, la majoria dels partits bascos no se sentien pas representats per ETA. Lògicament, si a HB denunciaven l’actitud repressiva de l’Estat Espanyol, sempre es trobaven que, en qualsevol país civilitzat, matar gent, posar bombes i cometre segrestos es considera delicte i, per això, els terroristes se’ls persegueix implacablement i sense contemplacions. Com és obvi, si HB, el partit que es negava a condemnar les accions d’ETA i, a més, exigia la negociació entre l’Estat i la banda terrorista com també l’amnistia per als etarres empresonats, només obtenia la cinquena part dels vots emesos, llavors el problema que hi havia a Euskadi no era pas polític sinó, únicament, d’ordre públic.
A Catalunya, en canvi, les forces independentistes disposen de majoria absoluta al Parlament i juntes obtenen gairebé el 50% dels vots; a més, com que el moviment independentista és pacífic, no se’l pot criminalitzar; en el cas d’Euskadi, Espanya podia dir que defensava la democràcia contra una gent que pretenia assolir els seus objectius per la força del terrorisme, però a Catalunya és Espanya qui usa la força contra la democràcia; l’1 d’octubre, la policia espanyola va carregar violentament contra persones que ni estaven preparant un alçament armat ni tampoc planejant crear una organització terrorista, sinó que, només, intentaven votar en un col·legi electoral. Es comprèn, doncs, l’estrepitós fracàs de les eurordres de detenció presentades per Espanya contra el president Carles Puigdemont i els altres dirigents polítics exiliats, que, naturalment, haurien reeixit sense problemes si s’haguessin presentat contra membres d’ETA o de qualsevol altra organització terrorista; per tant, d’ací ve la pruïja de les autoritats espanyoles tant d’acusar els CDR detinguts de posseir explosius i de preparar atemptats com d’afirmar que a Catalunya es viu un clima de violència. A un estat que lluita contra una organització terrorista, se li permet tot, incloent-hi coses en teoria inadmissibles com va ser-ho la creació dels GAL, mentre que quan l’enemic és un moviment democràtic i pacífic, les simpaties es decanten sempre envers els qui volen exercir els seus drets però els intenten impedir-ho per la força.
En temps d’ETA, a Espanya no li calia pas fer campanyes internacionals per afirmar que era un país democràtic perquè, aleshores, si una cosa resultava òbvia era que ETA era una organització criminal, mentre que, en resposta al procés independentista català, el Ministeri d’Afers estrangers espanyol ha considerat necessari crear la Secretaria d’Estat de l’Espanya Global, amb la conseqüent despesa de recursos materials i humans que això significa, per promoure i defensar la imatge d’Espanya, un país que, davant de les reivindicacions independentistes de Catalunya no va adoptar la solució simple de celebrar un referèndum, tal com va fer-ho el Regne Unit amb Escòcia i el Canadà amb el Quebec, sinó la solució ximple de respondre-hi amb la repressió i la força.
Xavier Deulonderi Camins
Comentaris (0)