cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Balanç de deu anys

Si, amb motiu del desè aniversari de la consulta popular d’Arenys de Munt, que es considera l’inici del procés independentista, volem fer balanç de què s’ha aconseguit i on s’ha arribat, ens trobem, d’una banda,

que Catalunya continua sent una comunitat autònoma espanyola i que, a més, no sembla haver-hi manera de fer efectiva la República Catalana proclamada el 27 d’octubre del 2017; no hi ha, doncs, gaire motius de celebració; d’altra banda, la Diada del 2009 va ser una de les últimes de les d’abans, és a dir, d’aquelles en què, com a molt, uns quants milers de persones participaven en una mena de processó independentista a Barcelona que avançava per tota la Ronda de Sant Pere des de la cantonada amb el Passeig de Gràcia fins a l’Arc del Triomf, res a veure, doncs, amb les Diades celebrades a partir del 2012.

Durant els dos darrers anys, Espanya ens ha demostrat que no en vol saber res de diàleg, és a dir, de convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, tal com el Canadà va fer-ho al Quebec el 1980 i 1995, i el Regne Unit a Escòcia el 2014; la resposta espanyola al moviment independentista català serà sempre el menyspreu i la repressió; per això, la classe política espanyola es divideix en els “coloms” (PSOE), partidaris de tornar a aplicar l’article 155 només si la Generalitat trenca amb la legalitat espanyola, i els “falcons” (PP, Ciutadans i Vox), decidits a aplicar immediatament l’article 155 perquè consideren que ara es viu a Catalunya una situació de revolta. D’ací, doncs, n’hem de treure una conclusió: la independència s’aconseguirà no pas amb negociacions polítiques dels dirigents polítics catalans amb els seus homòlegs espanyols, les quals sempre han de resultar estèrils, sinó mitjançant una potent mobilització al carrer, cívica i pacífica, comparable a les que, ara fa trenta anys, van provocar la Caiguda del Mur de Berlín i, doncs, la liquidació dels règims comunistes de l’Europa de l’Est; per tant, estudiar vídeos i imatges de les grans manifestacions que, durant la tardor de 1989, van donar-se a Praga, Berlin Oriental, Budapest, Varsòvia, Sofia i Bucarest pot resultar un exercici molt didàctic per comprendre quin és l’únic i veritable full de ruta cap a la independència, la primera etapa del qual, lògicament, serà el de la mobilització contra la sentència del Tribunal Suprem. Això ens ha de portar, com és obvi, a una segona conclusió: el protagonisme en la lluita per la independència l’han de tenir les organitzacions socials —l’ANC i Òmnium— i el Consell de la República, constituït a Brussel·les pels exiliats, però no pas els partits polítics, l’única funció dels quals és la d’administrar les actuals institucions autonòmiques; mentre no aconseguim la República, necessitem que la Generalitat continuï funcionat i, sobretot, que no caigui en mans de les forces espanyolistes: PSC, Ciutadans i PP, però sense grans manifestacions al carrer que arribin a paralitzar el país, no hi haurà mai independència, de la mateixa manera que si a l’Europa de l’Est la gent no hagués sortit al carrer, a hores d’ara encara estaria dempeus el Mur de Berlín. En conseqüència, si la prioritat d’ERC és assolir el govern de la Generalitat, cap problema, els ho concedim i així que estiguin contents perquè, òbviament, sempre serà millor un govern d’ERC que no pas un de Ciutadans, però, després, tots sortim al carrer a reclamar la República, independentment de què digui o deixi de dir el Molt Honorable Senyor President — Gabriel Rufián o Joan Tardà— i els seus consellers —que tant hi fa que siguin tots d’ERC o que n’hi hagi també de Junts per Catalunya, de la CUP o, fins i tot, dels Comuns— als quals, l’única cosa que els hem de demanar és que s’ocupin de la gestió de la Generalitat, però malament rai si els encomanem la direcció del moviment independentista perquè llavors sí que no hi haurà manera de sortir de l’atzucac en què vam caure ara fa dos anys; a Escòcia i al Quebec, els moviments independentistes van encapçalar-los els dirigents polítics institucionals, però aquest model no ens serveix pas perquè Espanya ha demostrat que no és un estat com el Regne Unit o el Canadà. I, per la resta, ja sabem què diu la lletra de la cançó:

“Si estirem tots ella caurà

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja”.

 Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal