El gran enigma de la política catalana
A Miquel Iceta (PSC), el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya li aniria que ni fet a mida, sobretot amb un govern central del PSOE;
tot seria anar passant amb els quatre calés que arribarien de Madrid per així fer veure que governa, comptant sempre amb la tranquil·litat que dóna saber que qui dia passa any empeny i, al final, encara li podrien donar un escó al Senat, igual com a José Montilla, o, millor encara, algun ministeri a Madrid, que és on es toca poder de debò, tal com li va quedar clar en aquells bells i gloriosos temps en què era un dels principals col·laboradors de Narcís Serra al ministeri de defensa. Als Comuns, segurament també els podria abellir la presidència de la Generalitat; al capdavall, es tractaria de fer igual com fa Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona només que a nivell de Catalunya. Tal com ens ho podem figurar, Lorena Roldán o Carlos Carrizosa (C’s) aprofitarien el govern de la Generalitat per anar desmuntant des de dintre tota l’obra de reconstrucció nacional que s’ha fet en els darrers quaranta anys, tot seguint els consells i les indicacions que, des de Mallorca, els donaria José Ramón Bauzá, l’ex-president balear del PP que ha esdevingut un dels fitxatges estrella d’Albert Rivera, i ja ens podem imaginar com xalarien Josep Bou (PP) o qualsevol element de Vox amb la presidència de la Generalitat. Ara bé, si hi ha una cosa que em resulta del tot incomprensible fins al punt de constituir una mena d’enigma que no tinc manera de poder desxifrar és que algú d’ERC o de Junts per Catalunya vulgui ocupar la presidència de la Generalitat, perquè d’això va la picabaralla entre els dos actuals socis de govern sobre si avançar o no les eleccions; com que els sondeigs li són molt favorables, ERC vol anar a eleccions mentre que Junts per Catalunya tem un fracàs a les urnes, conseqüència de no haver aconseguit encara definir un projecte i estructurar un partit.
Molt bé, ja tenim un president de la Generalitat d’ERC, una cosa que en els temps d’Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós semblava un somni inabastable, i què? Què podria fer el Molt Honorable Senyor President (Pere Aragonés, Joan Tardà o, potser, fins i tot, Gabriel Rufián) amb una Generalitat intervinguda i que, a més, en qualsevol moment pot ser dissolta pel govern espanyol mitjançant una nova aplicació de l’article 155? En unes condicions com aquestes, en què, per exemple, el conseller d’interior Miquel Buch ha de dir que, malgrat la sensació d’inseguretat i de violència, no pot ampliar la plantilla de Mossos d’Esquadra perquè de Madrid no li arriben els diners necessaris, una persona vàlida, competent i ambiciosa més aviat hauria de fugir de la Generalitat com de la pesta ja que, òbviament, ocupant-hi càrrecs de responsabilitat l’única cosa que aconseguiria seria cremar-se per res, és a dir, patir un desgast personal i professional que li impediria després exercir de ministre en la República Catalana. D’altra banda, què farien a ERC amb uns votants que si una cosa volen és un govern però no pas de la Generalitat de Catalunya sinó de la República Catalana? A part que a la manifestació de la Diada es cridarà “Independència” i no pas “ERC al govern” o “Aragonés president”, ja ho saben —o, més aviat, ja ho recorden— a Esquerra que l’ús del nom de “Generalitat de Catalunya” per referir-se al govern autonòmic català és una cosa que es van inventar a Espanya el 1931 per evitar denominacions com ara “Estat Català” o “República Catalana”, molt malsonants a oïdes espanyoles encara que pogués tractar-se d’oïdes espanyoles republicanes? Certament, Quim Torra es troba supeditat a Carles Puigdemont ja que si ocupa la presidència fou, només, per la impossibilitat d’investir de nou Puigdemont, però què podria fer-hi un president d’ERC? Com és lògic, dir que Carles Puigdemont no és ningú i que el Consell de la República no val res serien coses del tot impròpies d’un govern independentista. A més, hi ha la qüestió de la sentència del Tribunal Suprem, davant de la qual només hi ha dues opcions possibles o acatar-la o no acatar-la.
És comprensible que a l’època de Jordi Pujol, la Generalitat pogués semblar un govern, però a hores d’ara no passa de ser una mena de comissió gestora per anar sortint del pas en el dia a dia i prou; com pot ser, doncs, que ERC supediti la seva acció política a la possibilitat d’assolir-ne la presidència? D’altra banda, C’s exigeix a Torra que plegui i convoqui eleccions, un senyal inequívoc, doncs, que a l’independentisme li interessa mantenir l’actual govern.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)