Buscar-li set peus al gat
Què pot tenir d’estrany que, en territori espanyol, es trobin projectils sense esclatar de la Guerra Civil o,
en d’altres llocs d’Europa, de la II Guerra Mundial? Tal com van recordar-ho a TV3, als escenaris de la Batalla de l’Ebre és molt freqüent descobrir-hi restes de material bèl·lic; encara sort que en aquella època no es feien servir mines antipersona perquè, en aquest cas, avui dia no seria gaire aconsellable fer-hi rutes d’excursionisme ni actes de memorial. La bomba que es va trobar a la Barceloneta era realment de 1936, només que, segons els especialistes, no és pas segur que hi fos llençada en un atac aeri dels franquistes o dels seus còmplices alemanys i italians, amb els quals terroritzaven i desmoralitzaven una població civil indefensa que, al so de les sirenes, havia de fugir cames ajudeu-me cap als refugis subterranis, en molts casos, les estacions del metro, sinó que podria tractar-se d’un explosiu que algú hagués recollit on fos, tal com, d’una manera del tot irresponsable, fan alguns dels que visiten antics camps de batalla com ara el de l’Ebre, i que, un cop hagués comprés el risc —físic i, també, penal— que, per la seva estúpida acció, corria, se’n desfés tirant-lo al mar, segurament ara fa unes quantes dècades. Que la bomba la trobés un guàrdia civil és lògic perquè si no es tenen uns determinats coneixements, deu ser molt difícil, per no dir impossible, identificar amb una bomba una cosa que, per a la immensa majoria de la gent, no seria res més que un objecte metàl·lic enfonsat a sota l’aigua; òbviament, un militar, un guàrdia civil, un policia nacional o un mosso d’esquadra que d’explosius no s’hi entengui, millor que plegui i es desi.
Ja ho comprenc que hi hagi molt de recel i suspicàcia envers l’actuació a Catalunya de l’Estat espanyol i els seus agents. La decisió d’algunes grans empreses de traslladar la seva seu fora de Catalunya va deure’s a una trucada personal d’un molt alt representant de l’Estat, com també a Europa s’han denunciat accions d’espionatge espanyoles; el govern central es nega a donar explicacions sobre els vincles del tristament cèlebre imam de Ripoll amb els serveis d’intel·ligència espanyols en els dies previs a l’atemptat del 17-A, amb la qual cosa només deu pretendre encobrir una gran badada dels seus agents que no van saber adonar-se del doble joc que feia el seu suposat confident; l’atropellament massiu a la Rambla no va ser pas una conspiració d’estat igual com no va ser-ho tampoc la mort de l’almirall Carrero Blanco sinó que, simplement, per la raó que fos, el desembre de 1973, els policies de Madrid no van ser capaços d’impedir l’acció d’ETA contra qui aleshores era el número dos del règim franquista. Per desactivar la bomba de la Barceloneta s’ha tramès un vaixell de la marina militar espanyola; molt bé, i què? No crec pas que la seva missió sigui la de bombardejar Barcelona si en la manifestació de la Diada se senten massa crits d’independència o de llibertat presos polítics; d’altra banda, aviat farà dos anys, quan el govern espanyol va decidir enviar a Barcelona la flota d’en Piolín no ho va fer pas amagant-se’n sinó a plena llum del dia per aconseguir, així, que tothom en quedés al corrent. Que per lluitar contra el moviment independentista Espanya està disposada a usar tots els mitjans possibles, inclosos els de les clavegueres de l’Estat, és obvi, més que res perquè les altes esferes polítiques espanyoles ho admeten sense cap mena de pudor ni de vergonya, però això no vol dir pas que hàgim de caure en deliris paranoics que ens portin a passar-nos la vida buscant-li set peus al gat atribuint qualsevol esdeveniment, per irrellevant que sigui, a tèrboles maquinacions de forces ocultes amb seu central a Madrid.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)