Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?
UCE 21 08 2019: Contribució a la taula de debat per Daniela Grau
Em permeto, i espero que us interessarà el meu propòsit, deixar de banda, avui, com s’ha d’articular la construcció dels Països Catalans i posar l’èmfasi sobre el perquè. És imperiós, urgent de prendre consciència i a l’encop de divulgar-ho, de pressionar polítics i mitjans de comunicació, que no podem perdre més temps amb elucubracions teòriques mirífiques i esperançadores –que per cert ens encoratgen i ens fan aguantar– però que ens fan perdre el sentit de la realitat, que ens amaguen el precipici on cada dia més la nostra nació cau.
D’entrada, i sense embuts doncs, aniré al gra, basant-me amb el que tothom que tingui ulls i orelles pot constatar en qualsevol dels Països Catalans, i més particularment en la Catalunya del Nord que justament ha de servir d’auguri del que passarà als altres territoris si continuem a encegar-nos amb terminologies encobridores i il·lusions devastadores.
Clar i català: assistim a l’assimilació completa a França, a la dilució total –com deia Antoni Alcover al principi del segle XX– doncs a la desaparició no sols de la nostra llengua sinó de la nostra nació.
És evident que preferim, i jo mateixa ben entès, ressaltar la catalanitat dels antics Comtats, bressol de Catalunya, per tal que a la resta dels Països Catalans ens doneu suport, per tal que parleu català quan veniu al Nord en lloc de lluir el francès après, per tal que no us cregueu mitificacions generades al nostre desfici sobre la famosa «excepcionalitat francesa» de l’estil «c’est grand, c’est beau, c’est généreux, la France» com va vendre el president de la República francesa De Gaulle, per tal que que no us penseu mai més «ai quina sort de fer francesos!», per tal que no ens confongueu amb els occitans, per tal que continueu a ajudar la Bressola, per tal que ens vingueu a sostenir quan fem commemoracions per reapropiar-nos la memòria del passat amagat i quan ens manifestem contra l’annexió francesa. És evident que nosaltres els independentistes del Nord estem obligats d’exaltar la nostra mil·lenària catalanitat i de confiar en vosaltres perquè si no ho féssim ens abocaríem al suïcidi individual i acceleraríem el suïcidi col·lectiu; iniciat després de la Segona guerra mundial quan al cap de mil anys de transmissió ininterropuda de la llengua els pares varen decidir de parlar francès als fills.
Així doncs mirem el resultat visual, auditiu el que cadascú pot comprovar després de 360 anys de colonització francesa. Quants catalans quedem i què queda de la catalanitat?
Potser que ja estic xocant alguns o molts de vosaltres, perquè és més «progre» de repetir el lema també pujolià enlluernador dels anys setanta del segle passat segons el qual som catalans «tots els qui vivim i treballem a Catalunya». Creure-ho, repetir-ho cinquanta anys després, és mentir-se un mateix, és conhortar-se per fer-s’ho fàcil, i és mentir també als qui pretenem integrar: pel fet de no tenir un estat català propi, doncs de no poder nosaltres mateixos decidir polítiques d’integració lingüística i nacional no subjectes a París i a Madrid, és mentida fer creure als immigrants que per màgia esdevenen catalans, i és autoengany il·lusionar-nos nosaltres mateixos amb el fals convenciment que assumiran la defensa dels nostres drets nacionals individuals i col·lectius quan el més probable és que, perquè precisament no els podem integrar, ens acusin de supremacisme català i es considerin ells víctimes de de les nostres reivindicacions les quals no valorem com a legítimes.
És hora de ser autocrítics. No és contraproduent banalitzar la catalanitat buidant-la de sentit i de compromís? No és contraproduent i a més perillós creure a la Catalunya del Nord en una integració fícticia d’immigrats francesos cada cop més nombrosos? Cada any s’implanten de 3000 a 5000 nouvinguts francesos, un vilatge sencer, no és hora de denunciar la minorització del nostre poble en el nostre territori i de denunciar la substitució de la població que ens aboca al genocidi?
Aquesta constatació de la nostra minorització en l’absència d’un poder estatal català per contrarestar-ne els efectes negatius és alarmant per cert, però no podem defugir la realitat perquè ha de ser el detonant de la presa de consciència de l’estat letal de la llengua i de la nació abans que no sigui massa tard, abans que el procés sigui irremeiable.
Encara als anys seixanta del segle passat els algerians que vivien i treballaven als horts d’Elna parlaven català perquè era la llengua de tots els habitants, la llengua amb la qual es comprava el pa –ara em demanen a mi quina llengua parli si tot fent cua trobi excepcionalment algun català més gran que jo amb qui enraonar–; el català era la llengua amb la qual tothom s’expressava dins els comerços: des de fa uns anys l’úníca vegada en la setmana on sento la tradicional salutació d’acomiadament a la plana rossellonesa «porteu-vos-hi bé» és quan em senti a mi mateixa, quan m’entossudeixi a pronunciar-la peti com peti al sortir de l’única carnisseria catalana que queda en l’antiga prestigiosa capital rossellonesa. Sort que tenim encara l’alegria de poder colar–nos a Auchan en les files d’espera a les caixes per veure i oir com els gitanos transmeten el català amb tota normalitat a llurs fills. Llur gran virtut i mèrit és de de ser l’única comunitat a haver–se escapat de l’assimilació a França.
Tot i que tres segles de colonització francesa aferrissada no han aconseguit fer creure als catalans del Nord que parlen un patuès, l’ús de la llengua com a mitjà de comunicació natural i espontani és en recessió absoluta amb amenaça de desaparició a curt termini. Tot i sabent que la co-oficialitat, com s’està verificant al Principat de Catalunya, no garanteix la supervivència de l’ús de la llengua, no podem ni tan sols somiar-la. Com va afirmar fa tres anys a Corsèga Manuel Valls, aleshores primer ministre socialista a França: «l’afirmació de la identitat corsa no passarà pas per [...] la co-oficialitat de la llengua [...] La República té una sola llengua oficial, el francès, puix que és utilitzada per tots». (5.07.2016). Quina fal·làcia la tan cobejada «Liberté, Égalité, Fraternité», símbol de la República francesa.
Pel que fa a la consciència de la catalanitat, els governs francesos monàrquics i republicans de dreta i d’esquerra no l’han pogut desenrocar fins ara. Malgrat tres-cents anys de colonització, d’interdicció de l’ús oficial de la llengua, de rentatge de cervell permanent pel sistema educatiu francès d’ençà del final del segle XIX «Sigueu nets, parleu françès», de negació i/o falsificació de la nostra història «le Roussillon s’est donné à la France» per amagar les repressions de les revoltes contra els múltiples intents de conquesta, la nostra gent sap que és catalana. Per a tota la família paterna ma mare era considerada «forastera» perquè era francesa tot i que naixí a Perpinyà.
Al segle XXI assistim a l’atac final, a l’última fase del procés d’eradicació total i potser definitiva d’aquesta consciència de catalanitat. Després d’haver imposat al nostre territori diverses denominacions, a l’annexió «province étrangère du Roussillon» a la Revolució francesa «Département des Pyrénées Orientales», el pseudo «décentralisme» françès va motivar la creació de regions administratives. Als anys setanta del segle passat vam ser incorporats dins la regió anomenada «Languedoc-Roussillon», el president socialista de la qual el senyor Frêche va decidir de canviar-ne el nom i de batejar-la «Septimanie». Arran d’una gran mobilització i manifestació que comptà amb la participació de compatriotes d’arreu dels Països Catalans, no va poder imposar aquella denominació però amb el president també socialista del departament, el senyor Bourquin, van enginyar aleshores un estratagema imparable: atorgar subvencions a canvi de l’acceptació de la marca que van crear, i que deveu haver vista en pàgines senceres de publicitat a diaris catalans, en rètols diverses, la marca «Sud de Françe» sobre productes destinats a la venda, esdeveniments culturals o edificis. D’això en diuen promoció del país. Qui la podria qüestionar dins un dels departaments més pobres de l’Estat francès amb l’índex d’atur més elevat de tot l’Estat? El president Bourquin ja està mitificat: un institut porta el seu nom.
Uns vuit anys després, el 2016 els socialistes francesos insisteixen més implacablement. Intenten aniquilar per sempre més la consciència de ser català. En el marc d’un segon repartiment regional dels departaments tan arbitrari com el primer, el nostre, després d’un simulacre de consulta popular, és incorporat dins una nova regió amb capital a Tolosa de Llenguadoc que anomenen «Occitanie». Malgrat una manifestació multitudinària, malgrat múltiples intents de recórrer a la justícia francesa, malgrat que els batlles del país tant de dreta com d’esquerra hagin manifestat llur oposició posant el rètol «Pays catalan» o «País català» a l’entrada i la sortida dels pobles i ciutats, el nom d’Occitanie ha estat imposat dictatorialment. Liberté, Égalité, Fraternité.
És democràtic un estat europeu que pot impunement esborrar mil anys d’identitat i reemplaçar-la per una altra sense aixecar polseguera? Vulguin o no vulguin pares i ensenyants, si els mainatges aprenen a l’escola que el nostre país és l’Occitanie en deduiran forçosament, com fan ja tots els mitjans de comunicació que són occitans. Catalunya delenda est.
Ens han fet perdre la llengua, ens han colonitzat el cervell, ens esborren el nom, ens canvien la identitat, ens minoritzen, ens espolien, ens empobreixen, ens imposen un turisme massificador, ens priven dels drets individuals i col·lectius nacionals, ens han quasi anihilats i Europa sordeja, mira a l’altra banda i calla i consent. Deixem d’una vegada de creure que som un país petit i feble. Revifem-nos, conscients que som rics de la diversitat i pluralitat dels nostres Països Catalans, rics de la força que ens dóna la unió entre tots per perseguir la mateixa finalitat: alliberar-nos del colonialisme secular franco-espanyol i assegurar amb l’Estat català confederal la supervivència de la nostra nació.
Daniela Grau 21.08.2019.
Comentaris (0)