Xavier Deulonder i Camins

Reflexions estelades

Tant se me’n dóna que d’ací un mes i mig Pedro Sánchez aconsegueixi la investidura al ple del Congrés o que el novembre s’hagi d’anar a noves eleccions generals espanyoles;

evidentment, a Espanya s’estimaran més repetir eleccions fins a l’infinit que no pas reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya i, a més, si a la tardor toqués anar de nou a les urnes, segur que les cúpules dels partits espanyols ja trobarien una fórmula per convertir en irrellevants els vots de les formacions independentistes catalanes; en conseqüència, el vot negatiu en la sessió d’investidura a Sánchez o a qualsevol altre candidat que, igualment, no estigui disposat ni a convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya ni a amnistiar els presos i exiliats catalans ha de ser una qüestió no pas de càlcul polític sinó de principi; si som independentistes, l’única cosa que hem de demanar a Espanya és que ens deixi exercir la nostra sobirania, mentre que anar a Madrid a buscar el peix al cove ja ho feien els autonomistes de Jordi Pujol. D’altra banda, si un dia a Espanya es formés un govern reaccionari disposat a anorrear, així perquè sí, la ja minsa l’autonomia catalana, llavors la resposta s’hauria de donar des del carrer; no podem, doncs, acceptar Pedro Sánchez només perquè els altres són pitjor encara. Per tot això, a mi m’agradaria que els diputats i senadors independentistes a les corts espanyoles es limitessin a recollir l’acta de parlamentaris i, després, deixessin els escons buits; al capdavall, a qui acabi manant a la Moncloa li tocarà haver d’enfrontar-se al problema de Catalunya.

El principal problema que ara té l’independentisme és la manca de credibilitat dels seus dirigents polítics, sobre els quals pesa la sospita que, en realitat, tenen ganes d’esperar que la situació es refredi per així poder tornar a la tranquil·litat autonòmica d’abans i relegar la República Catalana a l’àmbit de les utopies inabastables. Certament, els líders es renoven a les urnes, però, com és lògic, no es poden fer pas eleccions cada dia; d’altra banda, és obvi que no ens trobarem mai ningú disposat a admetre que el seu programa polític és cridar independència fins a esgargamellar-se, però, a l’hora de la veritat, conformar-se ocupant un alt càrrec a l’administració autonòmica. Cal doncs, una mobilització social constant, força més intensa que la dels bons temps de la revolució dels somriures, de tal manera que els governants de la Generalitat acabin trobant-se atrapats entre dos focs: la repressió de Madrid i la contínua i insuportable pressió social de Catalunya, és a dir, hem d’aconseguir que ser president o conseller de la Generalitat no resulti pas una situació agradable i còmoda, com segurament ho era abans del 2017. Quan tinguem ja la República, llavors podrem deixar la política per als polítics i ocupar-nos-en només quan hi hagi eleccions, però ara cal lluitar; en el ben entès, és clar, que la lluita significarà, només, anar a manifestacions però no pas jugar-se la vida com ho van fer Francesc Macià i els seus seguidors a Prats de Molló el 1926; per tant, la propera Diada, tothom a la manifestació i si Josep Huguet no hi vol anar, ell s’ho perdrà; d’altra banda, el gran avantatge que té no estar en la zona VIP és poder gaudir de la seguretat de no ser xiulat ni escridassat.

Per poder entendre què va passar l’1 d’octubre cal sempre tenir present que els espanyols són aquells que, el 1898, per conservar el domini sobre Cuba, Puerto Rico i Filipines no s’hi van pensar ni dues ni tres vegades a ficar-se en una guerra contra els EUA, convençuts, a més, que arribarien, veurien i vencerien; després, com tots sabem, les coses van anar doncs com van anar. La lluita, doncs, serà llarga i difícil; a Cuba, per exemple, la primera guerra de la independència va durar deu anys, des de 1868 a 1878, i encara es va resoldre amb victòria dels espanyols; després va venir un nou període de tensions entre 1879 i 1880 i la guerra definitiva va començar el 1895; evidentment, que l’autonomia és un model insuficient i que les retallades a l’estatut del 2006 demostren que Espanya no està disposada a fer concessions, ans al contrari és tan veritat ara com el 2017. Sabeu què van fer els independentistes irlandesos després del fracàs de la Revolta de Pasqua del 1916? Doncs tornar-ho a intentar, i, el 1922, va constituir-se l’Estat Lliure d’Irlanda i, el 1948, va proclamar-se la República d’Irlanda.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal