Xavier Deulonder i Camins

La meva resposta a Oriol Junqueras

Quant al conflicte català, la classe política espanyola sembla estar dividida en dos grups: els coloms (PSOE), disposats a recórrer a la repressió només si els sembla que la situació se’ls escapa de les mans, i els falcons (Ciutadans, PP i Vox), partidaris de liquidar l’autonomia de Catalunya sense contemplacions ni manies.

Doncs bé, segons es desprèn de la seva carta oberta titulada “Mà estesa i mirada llarga”, Oriol Junqueras creu que l’objectiu prioritari d’ERC ha de ser aconseguir que a Espanya manin sempre els coloms, per més que, tal com ja ho han dit infinitat de vegades i Junqueras mateix ho admet en la seva carta, de diàleg polític, és a dir, de referèndum d’autodeterminació i d’amnistia —no pas indult— dels presos polítics, no en vulguin saber res; Pedro Sánchez es declara obert al diàleg, sempre i quan, però, es doni dins del marc de la Constitució de 1978, tal com ja ho feia Mariano Rajoy fins a l’octubre del 2017. Suposem que, el novembre que ve, després d’unes noves eleccions, els falcons, altrament dits el tripartit fatxa, disposessin de majoria absoluta o, ja posats a fer-ho més tètric encara, que Vox pogués formar un govern monocolor perquè al Congrés dels diputats hagués aconseguit els cent setanta-sis escons necessaris; evidentment, llavors seria el moment de desafiar-los a posar en pràctica les seves bravates; al capdavall, a Vox també diuen que Espanya té dret a apoderar-se per la força de Gibraltar i, com sabem, al Regne Unit hi ha donada ordre de recerca i captura contra Javier Ortega Smith per unes accions de sabotatge que va fer al Penyal. Com és lògic, si, davant de l’escomesa d’un govern espanyol reaccionari, la reacció dels dirigents polítics catalans fos la de rendir-se sense combatre, tal com van fer el novembre del 2017, llavors serà inevitable que els falcons se surtin amb la seva i, doncs, deixin els coloms en ridícul. D’altra banda, sempre va bé recordar que les persones atonyinades en les càrregues policials de l’1 d’octubre pretenien votar no pas sobre la continuïtat del govern de Rajoy sinó sobre la independència de Catalunya.

Junqueras diu que se sent orgullós de la maduresa que, segons ell, ha mostrat ERC en el debat d’investidura; em permeto, però, avisar-lo que, si es convoquessin noves eleccions espanyoles, a mi em resultaria molt difícil donar el meu vot a una llista encapçalada per Gabriel Rufián, conegut pels seus comentaris sarcàstics sobre el Manifest Koinè, on es defensa la normalització del català, o per la seva perla que “A mi no em roba Espanya. A mi em roba Rato, Bárcenas, Millet i Pujol” i “Aquests és igual d’on vinguin”; per començar, la justícia espanyola no mostra gaire interès a aconseguir que Rato, Bárcenas, Millet i Pujol ens tornin tots els diners que ens han robat i, sobretot, tal com Rufián ho hauria de saber, quan diem “Espanya ens roba” no ens referim pas a la corrupció, sinó al dèficit fiscal, és a dir, que Catalunya paga a Espanya en impostos molt més del que en rep en inversions, un problema que es donaria igualment si a Espanya no hi hagués cap polític corrupte. Naturalment, no m’engresca gaire —per no dir gens— que Joan Tardà pogués ser el proper president de la Generalitat.

En la seva carta, Junqueras també afirma que el PSOE volia induir ERC a votar “amb la dreta extrema”; ja m’ho crec. En el debat d’investidura, Junts per Catalunya va votar contra Pedro Sánchez, igual com també va fer-ho Vox; la diferència, lògicament, és que Laura Borràs no és pas una defensora del “Santiago y cierra, España” ni una assídua de les peregrinacions al Valle de los Caídos, sinó que li sembla que no té sentit donar el vot a Sánchez sense la contrapartida del referèndum i l’amnistia.

Som conscients, escriu el president d’ERC, que només persistint, amb intel·ligència tàctica i estratègica ens en sortirem. I som molt conscients que les nostres conviccions republicanes i democràtiques acabaran reeixint”. Hi estic d’acord; hem de perseverar en la mobilització i la protesta social per empènyer els dirigents polítics catalans a deixar l’objectiu de conservació de l’autonomia —el que realment han tingut des de les eleccions del 21-D— per avançar cap a la independència; el 2010, tota la classe política catalana, incloent-hi ERC, era autonomista i només va ser la pressió social que va portar els dirigents d’ERC i de CiU a evolucionar cap a l’independentisme o, si més no, a fer-ho veure.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal