Xavier Deulonder i Camins

Ara és el moment del poble

La dificultat més greu amb què ara ens trobem per assolir la independència és que no tenim cap motiu per dubtar que Alejandro Fernández Álvarez (PP), Miquel Iceta (PSC) i Carlos Carrizosa (Ciutadans) faran l’impossible per mantenir la sobirania espanyola a Catalunya

passant per damunt dels interessos dels seus partits si cal, mentre que no podem confiar pas que els actuals responsables de Junts per Catalunya i ERC estiguin disposats a lluitar amb totes les seves forces per fer efectiva la República; tant de bo, doncs, la situació fos la inversa. Per tant, en les properes eleccions catalanes que, segons diuen, s’han de convocar d’ací uns quants mesos, votar Junts per Catalunya o ERC servirà per demostrar que continua havent-hi una majoria independentista però per a res més perquè, en realitat, aquests partits volen tornar a l’ortodòxia autonomista i, per això, d’assolir la República en tenen tantes ganes com d’anar a reconquerir Atenes i Neopàtria. Naturalment, queda la CUP però falta veure si sabrà recuperar-se de les seves recents derrotes a les urnes.

Partint d’aquesta situació, se m’ha acudit una idea que, ho comprenc, a més d’un li pot semblar un estirabot o un despropòsit: si d’ací poc tornar a haver-hi eleccions catalanes, votar Catalunya en Comú; evidentment, es tracta d’un partit autonomista amb nul·la voluntat, doncs, d’assolir la independència; per això, l’única cosa que hauríem d’esperar d’un govern de la Generalitat format pels Comuns —en solitari o en coalició amb el PSC, tant hi fa— seria, només, que no prenguessin les mesures radicals que proposen Ciutadans i el PP: tancar TV3, desmantellar la immersió lingüística a les escoles i passar a controlar els Mossos d’Esquadra, que vindria a ser, simplement, aplicar a Catalunya la política que van dur a les Illes José Ramón Bauzá i al País Valencià els successius governs del PP; si considerem prioritari conservar tot allò que s’ha aconseguit amb l’autonomia votem, doncs, partits autonomistes. Evidentment, si tots els independentistes votem els Comuns, el nombre de vots i de diputats tant de Junts per Catalunya com d’ERC caurà en picat; llavors, aquests partits es veuran obligats a obrir un període de reflexió que els portarà, d’una manera inevitable, a renovar completament les seves cúpules, que, tot sigui dit, ara per ara, no mereixen gaire credibilitat, i, sobretot, durant la propera legislatura, quedaran exclosos del repartiment de cadires i poltrones de la Generalitat; per tant, els nous dirigents que hi posin al capdavant no tindran res més a fer que intentar trobar la manera d’aconseguir que els independentistes els tornin a votar.

Tanmateix, i malgrat que això sembli un contrasentit, votar els Comuns o el PSC no significaria pas renunciar a la independència ni ajornar-la perquè, d’altra banda, hauríem de procurar que, durant la propera legislatura, la mobilització social al carrer per la República, organitzada per l’ANC i Òmnium, arribi a unes cotes força superiors a les dels millors temps de la Revolució dels Somriures que, lògicament, es va acabar amb les atonyinades de l’1 d’octubre, l’exili i la presó; es tractaria, doncs, d’arribar un dia a posar el Molt Honorable Senyor Miquel Iceta President de la Generalitat de Catalunya en el dilema d’haver de triar entre o bé obeir les ordres que li arribin de Madrid de reprimir amb mà dura i sense contemplacions els independentistes o bé rendir-se i deixar que els independentistes facin efectiva la República; ja m’ho figuro, evidentment, que l’opció d’Iceta serà la primera. Si diem “Ara és el moment del poble” és perquè comprenem que la independència només serà possible si s’exerceix una forta i tenaç pressió popular; a més, el curs que van prendre els esdeveniments després que el govern espanyol decidís aplicar l’article 155 ens demostra que no podem confiar en els dirigents polítics per més que es diguin independentistes, ja que l’únic independentista digne de crèdit és aquell que no té cap opció a assolir càrrecs públics en les institucions autonòmiques o espanyoles. Ara fa més de quaranta anys, en l’època, doncs, de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, per les seves posicions ideològiques, els dirigents de l’oposició democràtica no tenien la possibilitat d’ocupar poltrones en les institucions franquistes mentre que la classe política —Samaranch, Porcioles, Socias Humbert, etc—, precisament per la seva condició de franquista, no tenia cap mena d’autoritat moral ni de representativitat social, i potser per això les coses eren més senzilles que ara.

Evidentment, la lliçó dels fets de la tardor del 2017 és que si a Espanya els sembla que amb els Mossos d’Esquadra no n’hi ha prou per mantenir l’ordre espanyol a Catalunya, llavors hi envien piolins i si, després, han de fer una farsa judicial acusant gent pacífica de ser uns colpistes, rebels, sediciosos violents, ho fan i prou; per tant, la propera vegada que ho tornem a fer hem de procurar fer-ho bé perquè els presos polítics només els podrà treure de la presó del govern de la República de Catalunya; per als qui encara no ho sàpiguen, doncs, aquesta és una qüestió de caixa o faixa.

Xavier Deulonder i Camins

 

 

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal