Xavier Deulonder i Camins

El camí cap a la independència

Què hauria passat si l’1 d’octubre —suposo que no cal dir de quin any— la policia no hagués carregat contra la gent que anava a votar,

si el Senat espanyol no hagués aplicat l’article 155 després de la votació del Parlament de Catalunya a favor de la independència i si la judicatura espanyola no hagués presentat càrrecs de rebel·lió i sedició contra els membres del govern de la Generalitat? Els dirigents polítics catalans haurien intentat fer efectiu el mandat popular de l’1 d’octubre o bé haurien mirat d’esperar que l’efervescència política baixés per reprendre la normalitat autonòmica? La veritat, costa molt d’imaginar-se el conseller Santi Vila mirant de fer efectiva la República, i, d’altra banda, la negativa d’Espanya a considerar vàlid el resultat del referèndum i la postura contrària de la Unió Europea a reconèixer la independència de Catalunya serien les perfectes excuses de mal pagador per anar ajornant la implementació de la República fins a una data situada entre el 30 de febrer i la setmana dels tres dijous; aleshores, si el president Carles Puigdemont de debò hagués volgut anar cap a la independència, hauria hagut d’acabar dimitint perquè els seus consellers no l’haurien seguit pas. Naturalment, les suposicions i conjectures que ací he exposat les baso en l’actuació de les cúpules dirigents del PDECAT i d’ERC a partir de novembre del 2017, començant per la decisió presa per alguns alts càrrecs de la Generalitat de presentar-se, voluntàriament, a declarar davant de la justícia espanyola per dir que totes les actuacions de l’octubre havien tingut un caràcter merament simbòlic; com és obvi, ingressar a la presó no entrava pas dins els seus càlculs però els jutges espanyols les gasten així i prou.

Potser la principal dificultat que ens trobem per arribar a la independència és que posem al capdavant del procés d’emancipació nacional uns dirigents polítics procedents de l’anterior sistema autonòmic, és a dir, unes persones per a les quals que la gent es manifesti d’una forma massiva per la independència representa un greu contratemps per assolir el seu objectiu d’ocupar les poltrones de la Generalitat o, fins i tot, alguna de Madrid si s’escau; al capdavall, que Miquel Roca i Junyent i Josep Antoni Duran i Lleida fracassessin en l’intent d’ocupar carteres ministerials en el govern espanyol no vol dir pas que a un nacionalista català li hagi de resultar sempre impossible tocar poder a l’Estat; el problema és, doncs, que estem intentant fer-nos un vestit nou amb roba vella. Tanmateix, des del primer dia, hem estat dient que el procés independentista és un fet que va de baix cap a dalt, és a dir, que, per més que a Espanya s’entossudeixin a creure’s el contrari, no són pas els dirigents polítics els que porten el poble a manifestar-se per la independència sinó que és la pressió independentista del carrer que obliga els dirigents a canviar d’opinió o, fins i tot, els partits a renovar les seves directives; ara fa deu anys, a ERC, tot girava al voltant de l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod-Rovira; el guanyador d’aquesta pugna, evidentment fratricida i basada no pas en qüestions ideològiques sinó només en personalismes, va ser Puigcercós, però, com que, arran de la seva participació en els governs tripartits de Pasqual Maragall i de José Montilla, el partit havia perdut tota credibilitat com a força independentista, en les eleccions catalanes del 2010 el fracàs d’ERC va ser prou contundent com per obligar Puigcercós a dimitir i a marxar de la política, de tal manera que entre els joves d’avui dia no deu ser impossible trobar-se’n més d’un que no sàpiga qui era Joan Puigcercós. Doncs bé, si volem avançar cap a la independència, hem de començar per enviar alguns dels actuals pesos pesants d’ERC, del PDECAT i potser fins i tot de la CUP a fer-li companyia a Puigcercós, i, ara com ara, els meus candidats preferits per anar a parar a les golfes dels mals endreços són Gabriel Rufián per les seves sarcàstiques declaracions sobre el Manifest Koiné, que ve a ser com si a Ciutadans algú es manifestés favorable a la normalització del català, i Joan Tardà per les seves actituds excessivament amistoses envers Pedro Sánchez; d’altra banda, m’agradaria força que, a les properes eleccions catalanes, es presentessin per separat Junts per Catalunya amb Carles Puigdemont i el PDECAT amb Marta Pascal, i a veure quina d’aquestes dues formacions trauria més vots i escons.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal