Coses irrellevants
No sé pas si és per efecte de la forta onada de calor que estem patint, però avui penso parlar de coses irrellevants, altrament dites foteses.
La primera és la crisi de Ciutadans, motivada perquè alguns dels seus quadres no accepten els acords d’Albert Rivera amb una força desacomplexadament ultradretana i reaccionària com Vox; lògicament, no té res d’estrany que els organitzadors de la Diada de l’Orgull Gai n’expulsin algú que va de bracet amb un partit que fa de l’homofòbia un dels seus senyals d’identitat; a part d’això, un altre factor que posa en perill el futur polític de Rivera és la seva negativa a evitar el fracàs de la nova legislatura, és a dir, la repetició d’eleccions, arribant a un acord amb el PSOE per investir Pedro Sánchez, tal com semblen voler-ho les elits de l’IBEX-35. No es pot dubtar, de cap manera, que l’anticatalanisme visceral i furibund de Ciutadans resulti del tot equiparable al del Partido Republicano Radical (PRR), que, el 1910, va fundar Alejandro Lerroux (1864-1949), en les afirmacions espanyolistes del qual, els seguidors d’Albert Rivera sempre hi poden trobar un precedent; ara bé, tal com el seu nom ho indica, el PRR es proposava liquidar la monarquia borbònica d’Alfons XIII (1902-1931) i, doncs, establir a Espanya un sistema democràtic; per això, sempre m’ha semblat incorrecte titllar de lerrouxista Ciutadans; ara bé, els seus fundadors eren un grup d’intel·lectuals de la progressia barcelonina descontents amb el PSC, amb el qual hi havien simpatitzat o, potser, fins i tot, militat, perquè no era prou espanyolista per al seu gust ja que malgrat els quaranta anys de dictadura franquista i la seva tradició intolerant i autoritària, consideren que Espanya és, gairebé per definició, sinònim de modernitat, universalisme i progrés, mentre que el catalanisme és, necessàriament, reaccionari, retrògrad i obscurantista, un obstacle insalvable, doncs, per poder assolir el seu paradís postmodern; per això, no els fa gens de gràcia que Albert Rivera, algú, d’altra banda que si va passar de l’anonimat a moure’s en el món de l’alta política fou, només, perquè ells el designaren líder del nou partit que impulsaren el 2005 amb el Manifest del Taxidermista, pacti amb Vox, que, tal com es pot veure ja que els seus dirigents no se n’amaguen, de postmodern no en té res; segurament, ells voldrien un partit lerrouxista de debò, però si, sota el lideratge de Rivera o de qui fos, Ciutadans deixés d’aspirar a substituir el PP com a força hegemònica de la dreta espanyola i passés a situar-se a l’esquerra del PSOE, tot i que a la dreta d’Unides Podem, continuaria sent a Catalunya el partit no ja dels contraris a la independència, sinó el dels disposats a eradicar qualsevol senyal de catalanitat, començant per la llengua; poca cosa, doncs, hi guanyaríem amb el canvi. D’altra banda, en el cas que Albert Rivera s’avingués a raons i decidís facilitar la investidura de Pedro Sánchez, la contrapartida lògica i inevitable seria una radicalització del discurs espanyolista del PSOE i de la seva actitud repressiva contra l’independentisme. I si Ciutadans acabés desapareixent d’escena igual com va passar amb la Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez, llavors ens trobaríem que l’espanyolisme radical, excloent i repressiu no és pas un invent d’Albert Rivera sinó un element constitutiu d’Espanya. Suposo, doncs, que es comprèn el meu desinterès pels problemes interns de Ciutadans, sobretot perquè no resulten pas de cap reconsideració de l’actitud del partit envers Catalunya i el catalanisme.
L’altra nimietat de què vull parlar és la proposta de Fernando Sánchez Costa, el nou president de Societat Civil Catalana (SCC), de traslladar el Senat i alguns ministeris a Barcelona per constituir-la en co-capital d’Espanya; deixant de banda el clam unànime i eixordador de tota l’opinió pública espanyola contra les disfuncions econòmiques, socials i de tota mena que provoca tenir la capital de l’estat a Madrid, ja posats, Sánchez Costa podria demanar convertir Barcelona en la capital d’Espanya, que segur que es beneficiaria de tenir com a centre polític una ciutat molt ben situada geogràficament en les comunicacions amb la resta d’Europa i, sobretot, capdavantera d’una regió moderna, dinàmica i industrial com Catalunya; a més, amb la capitalitat de Barcelona, s’acabaria el dèficit d’infraestructures i l’espoli fiscal de Catalunya cosa que, com és obvi, afavoriria el creixement global de l’economia espanyola; naturalment, si a Espanya estiguessin convençuts que la solució ideal és repartir la capitalitat política entre diferents ciutats, llavors potser la millor solució seria erigir en co-capitals d’Espanya Ceuta i Melilla; d’altra banda, si el president de SCC vol que Barcelona sigui la seu d’estructures d’estat, precisament aquest és l’objectiu de l’independentisme.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)