Benvinguda a la catedral d'Elna 2019
D'aquesta manera la Daniela Grau va acollir a la Catedral d'Elna els patriotes que assistiren al dia de la memòria...
Regracio el nostre preuat mossèn Andreu Oriol, arxipreste i canonge, que em permet donar-vos la benvinguda, amics i amigues, estimats germans del Principat de Catalunya, membres de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i de l’Associació Antics Escoltes i Guies, i agrair-vos l’honor que ens feu de venir a Elna el Dia de la Memòria per participar al recordatori de la Croada contra Catalunya i en particular de la matança de la gent d’Elna dins la catedral, incendiada el 25 de maig del 1285 pel rei francès Felip l’Ardit.
«Hi ha pedres que parlen; hi ha pedres que criden; hi ha pedres que gemeguen i ploren».
És amb aqueixa frase tan emocionant que el periodista Alfons Llorenç va evocar, el 2007 des del País Valencià, la tragèdia patida per la població després d’haver resistit heroicament durant tres dies al setge de la ciutat en fidelitat al rei Pere el Gran.
Les pedres d’aquest venerable i tan majestuós edifici ens parlen des del segle X. Més de mil anys de pregàries, més de mil anys de fe, d’esperança en la nostra entranyable llengua catalana que la hi tornem a fer ressonar pel Dia de la Memòria perquè no la volem enterrar.
A Elna, capital episcopal, les pedres gemeguen i ploren: ploren pels intents de conquesta francesa i els setges patits al llarg dels segles XIII, XV, XVI i XVII, per les violències ordenades per Lluís XI, per l'arrasament, perpetrat per Lluís XIV i Vauban, de les muralles que havien protegit la ciutat durant segles; ploren per la destrucció del nostre patrimoni arqueòlogic, de moltes esglésies, d’una vintena de sarcòfags a la Vila baixa. Aquí mateix en la catedral plorem per tot el que no podem més admirar, pel robatori d’obres d’art degut al trasllat del Bisbat i del Capítol el 1602 a Perpinyà, per la destrucció el 1724 d’una taula d’argent magnífica oferta l’any 916 pel bisbe que havia consagrat la catedral; plorem per la destrucció de la cripta, per la destrucció i venda el 1827 del claustre superior del segle XIV amb la complicitat escandalosa de l’administració.
Tanmateix les pedres que queden, la majestuositat d'aquest edifici sense parió mil anys després, ens parlen, ens conten el paper importantíssim d’aquesta església, Catedral de santa Eulàlia, declarada el 922 «mare de totes les esglésies del Rosselló i Conflent» així com de la preeminència de la diòcesi d’Elna en la història de la nació catalana sencera. I més enllà a Europa.
Potser molta gent encara ho ignora però en la placa de marbre blanc contra la paret de la sagristia hi ha gravats els noms de dues personalitats que degueren passar per Elna entre 967 i 970, el bisbe Miró de Girona i el seu amic Gerbert d’Orlhac, que esdevindria el papa de l’any mil amb el nom de Silvestre II, conegut per haver introduït la numeració decimal a Europa. Havia adquirit coneixements de les matemàtiques que el feren famós durant els seus anys de formació a Ripoll.
Cinquanta anys més tard aquí mateix, a la diòcesi d’Elna, un altre personatge clau a l’entorn de l’any mil, Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà, escriptor, fundador de Montserrat, va impulsar el moviment de la Pau i Treva de Déu, per frenar la violència en la societat feudal, per protegir els més pobres i els més febles, sobretot els pagesos, a fi d'aturar els conflictes armats en certs dies de la setmana i de l’any. El 1027 en un prat a Toluges, a prop de Perpinyà, Oliba va convocar i presidir la primera Assemblea popular de Pau i Treva que tingué lloc a Catalunya. El clergat va abandonar la catedral per anar al camp, per reunir-se amb la pagesia. Oliba va imposar el caràcter inviolable de les esglésies i de l’espai a l’entorn en una distància de trenta passes incloent-hi el cementiri, anomenat «sagrera», on la gent podia refugiar-se, emmagatzemar i fins i tot construir; d'aleshores l'antiga dita «acollir-se a sagrat». Aquelles assemblees de Pau i Treva convocades per religiosos van esdevenir a partir del segle XIII més laiques i polítiques amb representants de les ciutats, de la noblesa i del clergat: són a l'origen de les Corts catalanes, Parlament el més antic d’Europa.
Quatre segles més tard, precisament el 1448, la diòcesi d’Elna, així com les de Girona, Osona, Urgell i Barcelona van tornar a tenir un protagonisme cabdal: s’hi va desenvolupar un assemblearisme tan extraordinari que se’l pot considerar com el primer sindicalisme europeu: més de 10.000 pagesos de 912 parròquies diferents van poder reunir-se dins esglésies, sagreres, cementiris o castells reials (hi ha registrades les actes de 553 reunions) per elegir llurs representants. Els pagesos de remença, obligats a viure i a treballar en un mas en condició de serf, volien organitzar-se per reclamar l’abolició de la servitud. El nostre rei Alfons el Magnànim (1396-1458) va permetre aquestes reunions i l’església les va facilitar. Quaranta anys després, les servituds dels pagesos van ser abolides per primera vegada a Europa i els pagesos catalans esdevingueren una classe social més lliure i pròspera.
Aquella etapa gloriosa de la nostra història la vam poder descobrir el 2015 gràcies a l’actual president de la Generalitat a l'exili, el Molt Honorable senyor Carles Puigdemont, que ens va portar a Elna el Llibre del Sindicat Remença del 1448 trobat a Girona quan ell n’era el batlle. Aquell llibre és el primer llibre català integrat al programa «Memory of the World» (Memòria del Món) promogut per la Unesco per preservar-lo de l’amnèsia col·lectiva.
Les pedres d’aquesta catedral criden i ploren perquè el dret a la immunitat, al refugi, a la vida, que teníem a Catalunya d’ençà del segle XI no va ser respectat pels conqueridors. Tanmateix aquestes pedres també ens parlen en positiu, ens recorden la notable contribució de Catalunya al naixement del parlamentarisme i a l’abolició de la servitud a Europa. Ens exhorten a la fidelitat a la llengua, als ideals individuals i nacionals de pau, justícia i llibertat.
Daniela Grau
Comentaris (0)