cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Municipals i europees

Com tots sabem, queden molt lluny els temps en què per a ERC només aconseguir representació a l’Ajuntament de Barcelona ja era tot un èxit;

ara bé, si comparem els resultats de les tres darreres eleccions municipals barcelonines (2011, 2015 i 2019) veurem com, el 2011, la suma de regidors de CiU, aleshores encara autonomista però cada cop més decantada cap a l’independentisme, i ERC donava un total de 16 igual com el conjunt de CiU i de les forces declaradament independentistes (ERC, CUP i Solidaritat per la Independència) havien obtingut el 37’40% dels vots; el 2015, amb una CiU ja independentista per més greu que li sabés a Duran i Lleida, el total de regidors de CiU, ERC i CUP era de 16 i aquestes tres forces havien rebut el 41’18% dels vots; en els darrers comicis, els 10 regidors d’ERC i els 5 de Junts per Catalunya en sumen 15, mentre que el total del vot independentista (Junts per Catalunya, ERC, CUP i Barcelona primàries) arriba només al 39’45%; així doncs, ERC té motius per celebrar la seva victòria, però el conjunt de l’independentisme hauria de mirar de replantejar-se l’estratègia municipal a Barcelona, on l’objectiu no en pot ser cap d’altre que assolir la majoria absoluta a l’Ajuntament. D’altra banda, a l’Àrea Metropolitana, ERC ha fet bons resultats, però caldria veure si sempre la seva pujada compensa els retrocessos de la CUP o de Junts per Catalunya respecte de l’antiga CiU.

Naturalment, la bona notícia per a l’independentisme ha estat l’elecció de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras com a diputats al Parlament Europeu, i també que, en aquestes eleccions, les forces independentistes s’han quedat a només poques dècimes d’assolir el 50% del total dels vots emesos a Catalunya. La gent veu —amb força raó— el Parlament Europeu com una institució llunyana que no se sap ben bé per a què serveix i, a més, a les eleccions europees, els partits presenten unes candidatures encapçalades per figures de segona fila o per antics dirigents que s’han hagut de retirar de la primera línia a causa d’un fracàs en les eleccions “de veritat”: les generals espanyoles, les autonòmiques o les municipals; per tot això, l’abstenció als comicis europeus acostuma a ser força alta; tanmateix, en aquestes eleccions europees, a Catalunya la participació ha arribat al 64’23%, senyal, doncs, que hi havia en joc alguna cosa més que el repartiment d’escons a Estrasburg, més que res perquè alguns dels candidats estan a la presó o a l’exili. Tal com ja ens ho podem figurar, si a Catalunya el vot independentista hagués arribat al 51%, això no hauria canviat gaire les coses perquè a Espanya d’una solució política dialogada no en volen ni sentir parlar ja que, tal com ho accepten totes les forces polítiques des del PSOE fins a Vox, la unitat nacional d’Espanya és una cosa sagrada i inqüestionable; d’altra banda, l’octubre del 2017, en aplicar el 155, Soraya Sáenz de Santamaría, aleshores vice-presidenta del govern espanyol, va dir que amb Puigdemont no s’hi havia de parlar de res perquè era un element del passat; en canvi, ara, Puigdemont és eurodiputat mentre que Sáenz de Santamaría està retirada de la política. Com és lògic, a Espanya podran intentar qualsevol argúcia per impedir que Puigdemont, Comín i Junqueras ocupin els seus escons; faltarà veure com s’ho prendran a Estrasburg.

En les eleccions al parlament balear, podrà repetir govern la coalició progressista formada pel PSOE, Podem, Més i el Pi, amb la qual cosa s’evita el retorn als temps de Bauzá que hauria significat un tripartit del PP, C’s i Vox; també cal assenyalar que les Illes ha estat el lloc fora del Principat on la candidatura europea de Puigdemont ha assolit més vots, mentre que, en aquest rànquing, el segon lloc, l’ocupa el País Valencià. D’altra banda, han estat bons els resultats de la candidatura de Compromís a la ciutat de València, on, segons es veu, hi ha ganes de deixar enrere l’era Barberà. Òbviament, la nota negativa ha estat el triomf del Rassemblement national de Marine Le Pen a la Catalunya Nord, on només se celebraven eleccions europees.

Si el PP i C’s fossin de debò partits democràtics, els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques de Madrid no serien cap problema perquè, evidentment, tant Pablo Casado com Albert Rivera tindrien molt clar que amb una força ultradretana com Vox no s’hi ha de voler saber res, però com que a Espanya les coses es fan com es fan, tant a l’ajuntament com a la comunitat autònoma de Madrid acabarà havent-hi un govern amb participació de Vox; en fi, si no tenen vergonya ni sentit del ridícul, què hi farem.

 Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal