Josep Anglada
Sobre les properes eleccions municipals espanyoles, l’únic vaticini segur que podem fer, sense gens de por a equivocar-nos, és que l’ultradretà i xenòfob Josep Anglada no repetirà com a regidor de Vic.
El 2013, va amenaçar un jove, aleshores menor d’edat, militant de la formació independentista Arran i, per això, el 2017, va ser condemnat a dos anys de presó i d’inhabilitació per a càrrecs públics, una sentència que l’acaba de confirmar l’Audiència de Barcelona sense admetre la possibilitat de presentar-hi recurs. Ara per ara, tot sembla indicar, doncs, que ha arribat a la seva fi la carrera política de qui va aspirar a ser l’homòleg espanyol de Jean-Marie Le-Pen, tot i que, després que, el 2014, l’haguessin expulsat de Plataforma per Catalunya (PxC), el partit que ell mateix havia fundat el 2003 i dirigit fins aleshores, s’havia de conformar fent la viu-viu com a regidor de Vic al capdavant de la seva Plataforma Vigatana. Sí que és veritat que impulsava un partit d’àmbit espanyol anomenat Som Identitaris-Somos Identitarios (SOMI), però, com sabem, l’espai de la ultradreta espanyola se l’ha quedat Vox; a més, a Catalunya, la formació de Santiago Abascal ha captat tots els antics militants de PxC, és a dir, la gent que, el 2014, va dir que ja no en volia saber res d’Anglada. Naturalment, que un ultradretà desaparegui de l’escena política sempre és una bona notícia; ara bé, Josep Anglada és un ex-militant de Fuerza Nueva, partit de l’extrema dreta espanyola existent entre 1976 i 1982, dirigit pel franquista Blas Piñar (1918-2014), igual com també ho és Josep Bou, el candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona; d’altra banda, PxC no va aconseguir entrar mai a l’Ajuntament de Badalona, però el dirigent local del PP Xavier Garcia Albiol —alcalde de Badalona 2011-2015— es presentava a les eleccions amb un programa del tot assumible per als possibles simpatitzants i seguidors d’Anglada; al capdavall, no és pas cap secret que el PP es defineix com un partit de dreta democràtica però, en realitat, s’assembla molt més al Rassemblement national que no pas a Les Républicains.
Si comparem Josep Anglada amb Santiago Abascal, l’ex-dirigent de PxC encara sembla un polític intel·ligent; en primer lloc, malgrat procedir de Fuerza Nueva, no predica pas un nacionalisme espanyol radical pel broc gros visceralment oposat al catalanisme, tal com ho fa Abascal, perquè, com és lògic, en una ciutat com Vic, aquesta mena de discurs està condemnat al fracàs, sinó que encara fa algunes concessions al catalanisme, com ara escriure en català els seus cartells electorals, mentre que en la propaganda de Vox, escrita sempre en castellà, la primera cosa que s’hi veu és la bandera espanyola; a més, PxC, quan estava dirigida per Anglada, va participar en les ofrenes florals de la Diada al monument a Rafael de Casanova, una cosa del tot inconcebible en Vox, malgrat que, com tots sabem, tan abans com després de la seva expulsió de PxC, Anglada ha estat sempre un habitual de les manifestacions de la Hispanitat del 12 d’octubre; d’altra banda, i aquest és un detall bastant digne de menció, l’encara regidor de Vic no ha dit mai la bajanada que s’hagi de permetre a la “gent de bé” portar pistola; així doncs, si tot i ser-ne el cap visible, Anglada va acabar expulsat de PxC, se’n pot treure la conclusió que el seu principal punt feble deu ser un caràcter arrogant i autoritari que li fa perdre el favor, fins i tot, d’aquells que, en un principi, eren els seus seguidors perquè, òbviament, no podia haver-hi pas diferències ideològiques entre Anglada i la gent que va continuar a PxC, ni pot haver-n’hi tampoc entre SOMI i Vox; hem estat de sort, doncs, perquè si no arriba a ser pel petit detall del seu mal caràcter, l’extrema dreta espanyola hauria pogut tenir un líder bastant més eficaç que aquella colla d’eixelebrats de Vox.
En realitat, els resultats electorals de PxC sempre foren minsos; el màxim que aquest partit va assolir foren 75.321 vots en les eleccions autonòmiques del 2010, un 2,4% del total que li va resultar insuficient per obtenir un escó al Parlament de Catalunya; per això, l’arrelament de què gaudeix Rassemblement national a la Catalunya Nord sembla ser la manifestació d’una mena de mal francès, provocat per una enyorança ressentida de la grandeur, tan invocada en el seu moment per Charles de Gaulle, però que s’ha hagut d’abandonar perquè resulta del tot incompatible amb el projecte de la Unió Europea, contra el qual lluita Marine Le-Pen; pensem-hi, doncs, Louis Alliot té possibilitats d’aconseguir l’alcaldia de Perpinyà mentre que Josep Anglada no ha tingut mai opcions reals d’esdevenir alcalde de Vic, i ja no diguem de Barcelona.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)