Fabra, diccionari d’un home sense biografia
D’aquest reportatge del Sense Ficció, presentat per Màrius Serra, em va impressionar força l’odi furibund i visceral que els franquistes sentien per Pompeu Fabra.
Des de Sevilla, on, amb la seva brutal repressió contra els republicans, va perpetrar un dels genocidis de la Guerra Civil, les restes de les víctimes del qual encara estan colgades en sots, el general Gonzalo Queipo de Llano bramava en les seves al·locucions a la ràdio, dirigides a tot arreu d’Espanya, en especial a les regions en poder encara de la República, que Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas; d’altra banda, el gener de 1939, un cop presa Badalona, immediatament un escamot de franquistes assaltà el domicili de Fabra, situat al carrer de la Mercè, al centre de la ciutat a prop de la Rambla, i llençà per la finestra tots els llibres i apunts de la seva biblioteca per fer-ne una foguera al mig de la via pública i a la vista de tothom; queda clar, doncs, que si no hagués marxat a l’exili l’haurien afusellat, igual com li va passar al periodista gironí Carles Rahola, qui, el 1939, va tenir l’oportunitat de passar a França però, confiant que no el podien acusar de cap mena d’acte criminal, va decidir quedar-se a Girona, on el condemnaren a mort pels articles separatistas que escrivia a la publicació L’Autonomista. Aquesta animadversió tan profunda envers algú que, tot plegat, només es dedicava a fer diccionaris i a escriure sobre filologia únicament pot explicar-se per la seva condició de “seny ordinador de la llengua catalana” apel·latiu que se li va donar perquè, mitjançant la reforma ortogràfica i gramatical que va proposar, va convertir el català en una llengua moderna apta per a tots els usos formals i oficials; en certa manera, doncs, els franquistes i els catalanistes coincidien en el reconeixement de la importància de Pompeu Fabra i de la seva obra, d’ací l’escarni que en volia fer Queipo de Llano, comparable al que l’Església medieval feia dels heretges.
Avui dia, n’han estat molts els que han volgut discutir els criteris lingüístics de Fabra, fent-li retret d’haver creat un model de llengua massa artificiós, fruit de la dèria perfeccionista del noucentisme, el moviment intel·lectual predominant a Catalunya abans de la Guerra; evidentment, no faré pas la ximpleria de dir que Fabra no s’equivocava mai; d’altra banda, si l’instituíssim en summa autoritat infal·lible, llavors ens trobaríem amb el problema que, per òbvies raons biològiques, Fabra ja no està pas en situació de poder-nos dir com cal aplicar la seva normativa ortogràfica i gramatical ni tampoc d’indicar-nos les pautes que hem de seguir per elaborar el llibre d’estil d’un mitjà de comunicació o de revisar personalment les edicions del diccionari que, en l’actualitat, l’Institut d’Estudis Catalans proposa com a normatiu. Tanmateix, sovint, o gairebé sempre, els que consideren inadequat o, si més no qüestionable, el model fabrià de llengua passen per alt un fet molt important: en l’actualitat, a conseqüència, lògicament, dels anys de repressió i de persecució del franquisme, Catalunya està infinitament més castellanitzada o afrancesada que en l’època de Pompeu Fabra, nascut a Gràcia (Barcelonès) el 1868 i mort a Prada (Conflent) el 1948. S’acostuma a explicar que, en el trajecte en tramvia que feia diàriament per traslladar-se des de casa seva, a Badalona, fins al seu lloc de treball, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, Fabra es fixava en les expressions i el parlar de la gent per així estudiar la llengua; òbviament, qui, en l’actualitat, es desplaci en transport públic de Badalona a Barcelona, també podrà entretenir-se amb aquesta mena de treball de camp lingüístic, només que, en molts casos, la llengua que estudiarà no serà pas el català; a Prada, on va passar els darrers anys de la seva vida, Fabra va tenir ocasió de descobrir girs dialectals del català, cosa que en el Conflent d’avui dia, resulta molt difícil, per no dir impossible, de fer. Abans de la Guerra —tant de la Guerra Civil Espanyola com de la II Guerra Mundial— qualsevol persona forastera que se n’anava a viure a Catalunya acabava parlant en català perquè era la llengua que aprenia del seu entorn, sense necessitat de matricular-se en cap acadèmia per estudiar-lo.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)