cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

L’impossible retorn

No deu resultar gaire difícil trobar-se amb gent que voldria un retorn als vells i bons temps en què tant les discussions entre els diferents partits catalans com l’habitual estira-i-arronsa amb Madrid es resolien sense trencar mai la calma,

garantida pel règim constitucional de 1978, i en el cas que hi hagués una sortida de to per part d’algun eixelebrat, vinculat sempre a formacions minoritàries i gairebé marginals, el Molt Honorable Senyor President Jordi Pujol hi posava ordre amb les seves habituals crides al seny i a la prudència i, aviat, es reprenia la tranquil·litat de la bassa d’oli. Aquest, però, és un objectiu del tot irreal, simplement, perquè intentar reprendre una situació del passat no sols és impossible sinó que, a més, no té sentit; si el vell sistema va deixar de funcionar va ser perquè va deixar de resultar útil per enfrontar-se als reptes i problemes de la societat i, doncs, és absurd voler restablir-lo; per això, una restauració no ho és mai de de debò per més que s’ho proposi. El resultat de la crisi política iniciada amb el procés independentista serà, necessàriament, l’arribada a una nova situació del tot diferent de la d’abans del 2010.

Si el catalanisme —allò que els espanyolistes en diuen nacionalisme— ha evolucionat de l’autonomisme a l’independentisme ha estat perquè, després de més trenta anys, s’ha vist clarament que problemes com l’espoli fiscal, el dèficit en infraestructures i la normalització de la llengua no tenen solució possible dins d’Espanya i que la tàctica del peix al cove, un dels senyals d’identitat de Jordi Pujol, portava a conformar-se amb les engrunes que Madrid es dignava a concedir. D’altra banda, no costa gaire adonar-se que resulta incongruent pretendre que Catalunya funcioni com a nació sense constituir-se en estat, és a dir, sense independitzar-se d’Espanya; l’estat no és pas res més que l’aparell polític i administratiu de què es dota la nació per administrar-se; per tant, l’existència de l’estat espanyol implica la de la nació espanyola de la qual emana i en rep la raó de ser que el legitima i justifica; així doncs, si Catalunya és una nació, llavors no pot formar part d’Espanya perquè sota govern de l’estat espanyol només pot haver-hi territoris nacionalment espanyols. Naturalment, aquesta constatació també té una altra conseqüència: si Catalunya ha de continuar formant part d’Espanya, aleshores no pot ser de cap manera que existeixi una nació catalana; d’ací l’ofensiva espanyolista i recentralitzadora que va emprendre el PP a partir del segon mandat de José María Aznar així com l’aparició de noves formacions polítiques —primer, la fallida Unión Progreso y Democracia (UPyD) de Rosa Díez i, després, la reeixida de Ciutadans (C’s)— dedicades a afirmar l’existència de la nació espanyola i, doncs, a combatre frontalment el catalanisme, el qual, encara que, com feia abans del 2010, es conformi amb l’autonomia, qüestiona l’existència de la nació espanyola; per això, des de bon principi, els espanyolistes hi van veure una mena de destorb que s’havia de tolerar només perquè així ho imposaven els principis democràtics en què, des de l’aprovació de la constitució de 1978, es basa Espanya; per tant, el nacionalisme —el català, s’entén— es podia discutir, desacreditar o, fins i tot, escarnir però no pas esclafar-lo com ho havia fet Franco. No queda, doncs, més remei que admetre la realitat: els fets de l’octubre del 2017 marquen un punt sense retorn possible perquè, en realitat, la represa del vell sistema autonòmic sorgit de la liquidació del franquisme no la vol ningú, ni els catalanistes, que n’han vist les limitacions, ni els espanyolistes, que no estan gens disposats a haver de suportar un moviment polític que pretén deslegitimar l’existència mateixa d’Espanya; d’ací el furor repressiu del PP i C’s envers l’independentisme i, també, les seves ganes de tancar TV3 i, començar, així, a desmantellar l’autonomia catalana; naturalment, la resposta dels sectors més esbojarrats i reaccionaris de l’espanyolisme ha estat votar a Vox.

De totes les seves promeses, l’única que segur que complirà Pedro Sánchez serà la de no permetre de cap manera la celebració a Catalunya d’un referèndum d’autodeterminació perquè, tot i mostrar una actitud més moderada que el PP i C’s, és igual d’intransigent que Pablo Casado i Albert Rivera, els quals, al seu torn, estaran sempre a l’aguait per vigilar si Sánchez fa massa concessions als independentistes. No es veu, doncs, per part espanyola, cap voluntat de resoldre el conflicte d’una manera satisfactòria.

 Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal