Després de les eleccions
Aquestes eleccions van convocar-se, sobretot, perquè després de la moció de censura que, el passat mes de juny, va posar fi al govern de Mariano Rajoy,
el PP i C’s van començar a dir i repetir que l’executiu de Pedro Sánchez era il·legítim ja que li mancava suport electoral; calia, doncs, que el poble espanyol parlés. Naturalment, el càlcul era que, partint dels retrocessos del PSOE en les eleccions generals espanyoles del 2015 i el 2016, així com de la pèrdua del govern andalús per Susana Díaz, el fracàs de Pedro Sánchez a les urnes seria tan total com previsible. No cal dir que aquestes expectatives no s’han acomplert pas i, doncs, molt probablement, Pablo Casado serà recordat com el líder més efímer que hagi tingut mai el PP; òbviament, la victòria de Pedro Sánchez cal atribuir-la als temors de molta gent que veia el tripartit fatxa —el possible acord de govern entre PP, C’s i Vox— no pas com la salvació d’Espanya dels seus enemics, el més pèrfid dels quals era, tal com ja ens ho podem figurar, el separatisme, sinó com un malson de radicalitat reaccionària desbocada que portaria a una situació comparable a la del règim franquista.
En total, el PSOE, el PP i C’s han recollit el 61’24% dels vots i sumen dos-cents quaranta-sis escons; ja ho sabem que un acord de govern entre aquests tres partits és impossible, però ací tenim la prova que la crisi del sistema polític derivat de la constitució de 1978 es dóna, únicament, a Catalunya, on la petició de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació ha obtingut un 54’3% dels vots (ERC, JxCat, Front Republicà i Catalunya en Comú) i la d’una solució negociada al conflicte el 77’6%, és a dir, els vots d’aquestes tres forces més els del PSC; en canvi, fora de Catalunya, fins i tot també al País Valencià i les Illes, España va bien perquè l’aposta majoritària és la de mantenir l’actual sistema, mentre que Podemos, el partit segons el qual a Espanya no són pas tot flors i violes perquè hi ha importants problemes socials (atur, accés a l’habitatge, desigualtats econòmiques, violència masclista, etc) ha passat de seixanta-sis diputats el 2016 a només quaranta-dos el 28-A; primer, doncs, cal mantenir la unitat d’Espanya, de tota la resta, en tot cas, ja en parlarem després. D’altra banda, si l’ascens de Vox no ha estat tan significatiu com s’esperava —o es temia— deu ser perquè, al costat de Santiago Abascal, fins i tot Jean-Marie Le-Pen, el pare de Marine Le-Pen, l’actual líder de l’extrema dreta xenòfoba francesa, sembla un polític seriós i entenimentat.
A Catalunya, la força guanyadora ha estat ERC, Junts per Catalunya només ha perdut un escó i el Front Republicà s’ha quedat a poques dècimes de poder entrar al Congrés; en total, la suma de vot independentista ha passat del 32% el 2016 a l’actual 39’5%; el conflicte català, doncs, no s’ha resolt pas. ERC proposa seguir la via més pragmàtica d’assolir la República a base d’eixamplar la base de l’independentisme, Junts per Catalunya sosté que cal aplicar, immediatament, el mandat de l’1 d’octubre i el Front Republicà defensa un camí rupturista; totes aquestes estratègies són igual de vàlides i de legítimes, però ara cal admetre que la majoritària dins de l’independentisme és la d’ERC; espero, doncs, que no en siguin gaires els que caiguin en la puerilitat de “nosaltres som els únics i vertaders independentistes i tots els altres són uns venuts o uns babaus”; la unitat dins de l’independentisme només pot aconseguir-se respectant les majories que s’hi donen.
En el cas del País Valencià, molt més important que els resultats de les eleccions generals espanyoles eren els de les eleccions a les corts valencianes, que el president Ximo Puig (PSOE) va fer coincidir amb les generals. D’una banda, el veredicte de les urnes permet repetir el Pacte del Botànic és a dir, el govern de coalició progressista i valencianista del PSOE, Compromís i Podemos; ara bé, respecte de les eleccions autonòmiques del 2016, Compromís, la força del valencianisme catalanista, ha perdut dos diputats i Podemos, cinc; per tant, dins del nou Botànic, el PSOE hi tindrà més força que abans; d’altra banda, les forces del tripartit fatxa (PP, C’s i Vox) no sumen prou per governar però han assolit el 46’77% dels vots i disposaran de quaranta-set diputats a la cambra valenciana; no seran, doncs, una força marginal que es pugui ignorar i ja veurem què passarà en les properes eleccions valencianes.
A les Illes, no es podrà constituir tampoc un govern de dreta i d’extrema dreta segons el model andalús, però la coalició Ara-Més-Esquerra, dita també Veus Progressistes, no ha aconseguit representació al Congrés dels Diputats; a més, el nombre de vots de Vox (58.382) supera el total de la suma de Veus Progressistes (25.384) i Proposta per les Illes (11.671); esperem que a les eleccions municipals i autonòmiques del proper 26 de maig, les coses vagin d’una altra manera.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)