Quina és la República que volem.
El 14 d’abril de 1931, la sobirana voluntat popular, expressada a les urnes d’una manera lliure i pacífica, va aconseguir convertir unes eleccions municipals en un referèndum sobre la monarquia que va forçar la fugida d’Alfons XIII i l’adveniment de la II República Espanyola;
per desgràcia, ja des del primer dia de la seva existència, certs sectors gens disposats a acceptar les normes de la democràcia —els monàrquics, els carlins, els falangistes així com una bona part de l’Exèrcit i de l’Església— van conspirar, amb l’ajuda de Mussolini, per enderrocar la República, i d’ací van venir la guerra civil i el franquisme, sense els quals, com és natural, viuríem —i hauríem viscut— molt millor perquè, per posar només un parell d’exemples entre molts, Neus Català (1915-2019) no hauria estat mai presonera d’un camp de concentració nazi i Carles Rahola no hauria mort afusellat a Girona el 1939. És, doncs, lògic i comprensible que, avui dia, es vulgui commemorar el 14 d’abril, sobretot per denunciar que no s’ha volgut mai exigir responsabilitats als que, el 18 de juliol de 1936, s’alçaren per liquidar amb les armes una legalitat democràtica, com també per recordar que la democràcia no és pas una cosa que a Espanya no hagués existit mai abans d’aquells suposadament bons i gloriosos temps en què Joan Carles I era rei, i Adolfo Suárez, president del govern.
Tanmateix, convindria, també, tenir presents tota una sèrie de coses. Francesc Macià va proclamar el 14 d’abril de 1931 la República Catalana, però dins de la República Espanyola; el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià, Estat Català, l’organització independentista fundada per Macià el 1922, ja havia acceptat conformar-se amb la concessió d’una autonomia per part de la nova República Espanyola que es projectava instaurar; quedava clar, doncs, que la constitució d’una hipotètica república catalana independent, aprovada al congrés separatista reunit a l’Havana el 1928, es desava al calaix i s’oblidava, exactament igual com l’intent d’insurrecció independentista de Prats de Molló esdevingut el 1926. El 2 d’agost de 1931, a Catalunya es va aprovar majoritàriament en referèndum el projecte d’estatut d’autonomia elaborat a Núria per una assemblea de càrrecs electes catalans; ara bé, aquest estatut no va entrar en vigor fins el 9 de setembre de 1932, quan va ser aprovat per les corts espanyoles, les quals, però, hi van perpetrar totes les retallades que van voler fins a deixar-lo del tot desfigurat; d’altra banda, durant els debats a les corts espanyoles, molts grups parlamentaris van fer mans i mànigues per evitar l’aprovació de l’estatut, el PSOE va convocar una manifestació antiautonomista a Saragossa, com també es va impulsar a nivell social una campanya contra l’Estatut de Catalunya, a la qual s’hi adheriren prestigiosos intel·lectuals espanyols de l’època com ara, entre d’altres, José Ortega y Gasset (1883-1955), Miguel de Unamuno (1864-1936), Felipe Sánchez-Román (1883-1956) i Antonio Machado (1875-1939), cosa que farien bé de recordar els que van a Cotlliure (Rosselló) a visitar-ne la tomba. A més, en el seu article 4, la constitució espanyola promulgada el 9 de desembre de 1931 establia que El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional; com pot veure’s, no hi ha gaire diferència amb el text i l’esperit de l’article 3 de l’actual constitució espanyola de 1978 segons el qual El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho de usarla. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
En la transició política espanyola de 1977-1982, l’opció preferida per la majoria de la ciutadania espanyola era la república, però transigir amb el retorn de la monarquia va ser el preu que es va haver de pagar per aconseguir que els ex-franquistes —Adolfo Suárez, Manuel Fraga Iribarne, etc, etc.— acceptessin abandonar el règim a què havien servit i instaurar una democràcia, mentre que a França, la monarquia es veu com una institució pròpia d’èpoques passades i, per tant, la república hi ha esdevingut una cosa òbvia; a més, així com Espanya busca els seus orígens en Covadonga i Don Pelayo, el fet fundacional de la França contemporània és la Revolució de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; ara bé, qui visiti la Catalunya Nord podrà adonar-se’n que França és igual d’unitària, uniformista, nacionalista i centralista que Espanya; el problema, doncs, no és pas la monarquia, sinó, sobretot, la concepció nacional de l’estat; per això, des de l’1 d’octubre del 2017, a Catalunya per república s’entén la independència, és a dir, trencar amb Espanya; confiar en l’adveniment d’un nou règim polític espanyol ja es va fer el 1977 i els resultats a la vista estan; en conseqüència, la nostra bandera republicana no és pas la tricolor espanyola vermella, groga i morada sinó l’estelada catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)