El Regne de València
En un esmorzar que ha celebrat a Torrent (Horta Oest) amb els candidats del seu partit de l’Horta Nord, l’Horta Sud i el Camp de Morvedre, Isabel Bonig, presidenta del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV), ha afirmat, d’una manera rotunda i contundent,
“Som l'antic Regne de València; cap euro anirà a fomentar i reforçar el nacionalisme català que vol implantar les seues arrels en la comunitat”.
En primer lloc, ara fa ja més de trenta anys, quan es va construir l’actual estat autonòmic, la dreta i el regionalisme espanyolista van proposar la denominació “Regne de València”, contraposada a la de “País Valencià” que propugnaven l’esquerra i el valencianisme catalanista que, naturalment defensava el binomi “País Valencià-Països Catalans”; si la iniciativa no va prosperar, no va ser pas perquè a Catalunya els ofengués el nom “Regne de València”, sinó, simplement, perquè a Madrid van dir que regne només ho podia ser Espanya, i, llavors, no tenint la possibilitat de ser Regne —o, potser, més aviat, Reino— i no volent ser País, l’antic Regne es va quedar en una cosa tan trista i escarransida com la Comunitat Valenciana. D’altra banda, “Regne de València” és el nom de l’estat valencià que va fundar Jaume I al segle xiii i que, por justo derecho de conquista, Felip de Borbó —Felip V— va liquidar després de la victòria dels seus exèrcits a la batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707; en aquest regne, no hi havia més llei que l’aprovada per les Corts Valencianes i, a més, en el seu govern, els reis havien de respectar sempre la llei per no incórrer en contrafur, una cosa que, tal com ja ens ho podem figurar, un absolutista despòtic com Felip V no estava gens disposat a acceptar; a part d’això, el Regne de València estava unit als regnes de Mallorca i d’Aragó i al Principat de Catalunya, amb els quals formava la Corona d’Aragó; per això, en la monarquia hispànica sorgida de l’enllaç dinàstic dels Reis Catòlics hi havia, d’una banda, el Consell de Castella i, de l’altra, el Consell d’Aragó, abolit per Felip V el 1707, i els càrrecs del Consell d’Aragó els havien d’ocupar, necessàriament, funcionaris naturals dels regnes catalano-aragonesos. Per desgràcia, a mi em sembla lògic posar en dubte que la seva arravatada defensa del Regne de València, Isabel Bonig l’hagi pronunciada en la llengua que s’usava en les corts i d’altres institucions de l’estat valencià que, com sabem, era la d’Ausiàs March i la del Tio Canya; als segles xvi i xvii, a alguns escriptors del Regne de València els provocava un cert remordiment escriure en castellà pel que això significava d’abandonar la llengua pròpia per una altra de forastera; quins temps aquells, doncs.
Sota els governs del PP, el País Valencià va convertir-se en exemple de corrupció i, sobretot, de malbaratament de fons públics; per tant, que Isabel Bonig acusi Ximo Puig i Mònica Oltra de balafiament faria riure si no fos perquè fa plorar; a més, si el Regne de València —el de veritat, és a dir, el que Jaume I va fundar i Felip V va abolir, i no pas el que volien crear els blaveros durant la Transició— no fos antic sinó present, amb tota seguretat no passaria pas que una bona part dels diners dels valencians se’ls quedessin a Madrid per fer-ne el que vulguin, deixant el País Valencià amb les pitjors carreteres d’Espanya, amb una xarxa ferroviària deficient on no sols no hi ha connexió d’alta velocitat entre Alacant, Xàtiva, València, Castelló, Tarragona i Barcelona, sinó ni tan sols una línia de la costa i una altra entre Villena i Alacant, col·legis de barracons, hospitals col·lapsats, empreses menys competitives, amb la conseqüència inevitable de més atur i més pobresa. Vista, doncs, la situació d’espoli fiscal espanyol que pateixen el País Valencià, les Illes i Catalunya, es poden definir els Països Catalans com aquells territoris que paguen a Espanya molt més del que en reben, una definició, doncs, del tot moderna i gens essencialista ni historicista.
Si el nacionalisme català vol implantar arrels en la “Comunitat Valenciana” és perquè hi ha unes òbvies afinitats històriques i culturals entre Catalunya i el País Valencià, més que res perquè, malgrat que Isabel Bonig no ho vulgui entendre, el valencià i el català són la mateixa llengua, i si el catalanisme aconsegueix implantar arrels en terres valencianes és perquè hi ha valencians del tot conscients que en l’origen d’Espanya no hi ha res més que la desfeta valenciana d’Almansa i el despotisme de Felip V, com també que l’única manera possible de poder superar les disfuncions que l’estat espanyol provoca al País Valencià és el de seguir la via catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)