Genètica i mites
Un destacat candidat del PP, partit que es presenta com l’homòleg espanyol de Les Républicains,
s’ha cobert de glòria quan ha pretès justificar la seva oposició a l’avortament proferint els despropòsits que a Nova York permeten avortar les criatures després de néixer, cosa que, qüestions morals a banda, seria una òbvia contradicció, o que els neandertals mataven els seus fills tallant-los el cap. Com que aquest dirigent polític, que, tal com passa sempre a Espanya, no ha dimitit pas, és Adolfo Suárez Illana, fill d’Adolfo Suárez (1932-2014), no s’ha trigat gaire a desqualificar-lo afirmant que no està pas a l’alçada del seu pare; així per exemple, Pedro Sánchez (PSOE), l’actual president del govern espanyol, ha afirmat que les declaracions d’Illana sobre l’avortament demostren que “ser Suárez no s’hereta pas”.
Ben mirat, però, igual Suárez Illana no desmereix tant el seu pare com podria semblar. A Espanya, l’avortament no va despenalitzar-se fins a l’aprovació de la llei del 5 de juliol de 1985, sota el govern de Felipe González (PSOE), doncs, i d’altra banda, el 1932, en temps, doncs, de la II República, va aprovar-se una llei de divorci, abolida després per Franco i no fou fins el 7 de juliol de 1981 que va tornar a estar reconegut el divorci en el dret espanyol. No recordo pas que Adolfo Suárez manifestés cap opinió sobre l’avortament o el divorci però, com podem veure, mentre ell va ser president del govern —des del 5 de juliol de 1976 fins al 26 de febrer de 1981— a Espanya no va haver-hi ni l’una cosa ni l’altra, i compte que la llei del divorci va aprovar-se malgrat l’oposició de l’Església i del sector demòcrata cristià de la Unión del Centro Democrático (UCD), el partit de Suárez, una prova més, doncs, que, en política, el centre sempre està a la dreta; evidentment, si més no després d’aprovada la Constitució (1978), res no hauria impedit al president Suárez proposar a les Corts regular el divorci i despenalitzar l’avortament. Si a Espanya es lloa la memòria de Suárez, i, per això, a la seva mort, l’aeroport de Madrid Barajas va passar a dir-se Aeropuerto de Adolfo Suárez Madrid-Barajas, igual com també hi ha un Aéroport de Paris-Charles-de-Gaulle, és perquè se’l considera una de les principals figures de la transició democràtica de 1977-1982, és a dir, de tota l’operació política que va consistir a liquidar el franquisme però sense condemnar-lo ni demanar comptes als franquistes pels seus crims, vaja com si, el 1944, Charles de Gaulle hagués restablert la democràcia a França però sense perseguir els col·laboracionistes, de tal manera que la IV República Francesa (1946-1958) s’hagués fonamentat en l’oblit dels crims del Règim de Vichy, i, doncs, Philippe Pétain hagués pogut viure tranquil fins a la fi dels seus dies i, a més, a la seva mort se l’hagués enterrat amb tots els honors corresponents a un mariscal de França, heroi, a més, de la batalla de Verdun. L’escàndol del cas de Maurice Papon va demostrar les limitacions de la depuració a França de col·laboracionistes després de la II Guerra Mundial, però, a hores d’ara, només ha estat la justícia argentina la que ha actuat contra violacions dels drets humans per responsables del franquisme. A Suárez, doncs, li hem d’agrair que Franco descansi en pau al Valle de los Caídos, que encara hi hagi desapareguts de la Guerra Civil i del franquisme colgats en sots excavats en cunetes de carretera i, sobretot, la continuïtat de la monarquia perquè, segons sembla, Suárez era del tot conscient que si convocava un referèndum sobre la forma d’estat, la república guanyaria i per golejada, tal com va passar a Grècia el 1974, però és clar, un ex-franquista com Suárez, de república no volia ni sentir-ne parlar.
Jean-Marie Le-Pen i el seu cercle de col·laboradors que, el 1972, fundaren el Front National, eren uns nostàlgics de Vichy, mentre que els creadors de l’actual dreta espanyola, organitzada, successivament, en la UCD, AP i el PP, no eren pas uns nostàlgics del franquisme sinó els antics jerarques del règim; ara fa quaranta anys, però, com que per fer oblidar el seu passat franquista, s’havien de presentar com a demòcrates de tota la vida, necessitaven dissimular, mentre que ara, com que les circumstàncies han canviat, ja poden abocar-les pel broc gros, i aquesta és tota la diferència que hi ha entre Suárez pare i Suárez fill.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)