Desmuntant una cabòria
Ignoro quina relació té, si és que n’hi té cap, amb l’Institut Nova Història (INH) Manel Capdevila, editor del magazine La Vaca Cega on ha publicat l’article Desmuntant Deulonder: segur que Colom Fou català?,
però em sembla obvi que comparteix les elucubracions pseudocientífiques de Jordi Bilbeny, gens dignes ni mereixedores de la difusió i de l’aprovació que han assolit. Espero i desitjo que a Suïssa no gaudeixin de tanta acceptació les ximpleries d’Erich von Däniken que els monuments precolombins de l’Amèrica del Sud els van construir els extraterrestres.
Capdevila afirma que s’ha llegit el meu llibre Segur que Colom era català?: les raons per dubtar-ne —que ell titula, erròniament, Segur que Colom Fou català?— i, en el seu article, es declara disposat a mostrar les errades que hi he comès les quals, segons ell, em “desautoritzen per poder donar-hi un parer acadèmic no esbiaixat, atès que el seu llibre està ple de mitges veritats (veritats parcials)” a més, ens anuncia que “mitjançant el mètode científic aniré demostrant cada una d’aquestes errades”. Admeto que al llibre he comés l’equivocació d’afirmar que els meridians s’usen per indicar la latitud i els paral·lels la longitud quan és a l’inrevés, i prometo esmenar-ho de cara a una segona edició; ara bé, Capdevila no diu res sobre un fet que esmento en el meu succint repàs a la biografia de Colom: el 28 de setembre de 1470, els tribunals de la República de Gènova van condemnar Cristóforo Colombo i el seu pare, Domenico —tots dos genovesos— a pagar una determinada suma de diners a l’home de negocis Gerolamo de Portu i, el 19 de maig de 1506, a la vigília de la seva mort, en un moment, doncs, en què volia quedar amb la consciència neta, don Cristóbal Colón, almirall de la Mar Oceana que, el 12 d’octubre de 1492, havia arribat a Amèrica, va donar ordre que es pagués el deute que tenia pendent amb Gerolamo de Portu; a partir d’ací, no comprenc pas quin sentit deu tenir pretendre discutir que Cristóforo Colombo i Cristóbal Colón eren el mateix home, i compte que al llibre encara proporciono més proves de la identificació de Colombo amb Colón, les quals no crec pas que quedin en entredit pel meu error amb els meridians i els paral·lels o pel meu desconeixement sobre la relació entre l’altitud de l’estrella polar i la latitud; per tant, em sembla que puc afirmar, així de ras i curt, que posar en dubte l’origen genovès de Colom és tan absurd com qüestionar l’origen empordanès de Salvador Dalí i Josep Pla, i si algú vol dedicar-se a perdre el temps, tal com ho fan Bilbeny i els seus seguidors, barrinant sobre detalls nimis, o, a vegades incorrectes, buscant-hi set peus al gat, ja s’ho trobarà.
De totes maneres, m’agradaria plantejar-li algunes qüestions a Capdevila; per començar, que algú fes de cartògraf a Portugal demostra, necessàriament, que fos català o mallorquí? Més que res, durant el segle xiv, l’art de la representació cartogràfica —cartes de navegar, cartes portolanes, mapes, etc.— conegué una revolució basada en dos focus d’irradiació: l’italià i el mallorquí, aquest darrer amb una important participació jueva. No entenc pas quin deuria ser el gran ascendent que Colom podia tenir a la cort de Portugal; al capdavall, si se’n va anar a Castella a parlar amb els Reis Catòlics va ser perquè Joan II de Portugal va rebutjar finançar els seus projectes. Que els ducats fossin una unitat monetària usada només en terres catalanes, la viquipèdia mateixa ho desmenteix; no cal, doncs, ser un expert en numismàtica. D’una banda, resulta que a Castella es considerava estrangers els catalans i de l’altra que, com que era originari de la Corona d’Aragó, Colom no va nacionalitzar-se castellà perquè no li calia; en què quedem, doncs? Aclareixo que, malgrat la unió dinàstica dels Reis Catòlics i dels seus successors, Castella i la Corona d’Aragó eren dues monarquies diferents i, per això, els castellans eren estrangers a la Corona d’Aragó i a l’inrevés. Per cartejar-se amb Jaume Ferrer de Blanes, calia ser català? Que potser aquest geògraf no acceptava correspondència de persones que no fossin catalanes? Sobre els pretesos catalanismes que apareixen en els documents, escrits sempre en castellà, de Colom, simplement dir que molts filòlegs afirmen que els suposats catalanismes que a l’INH veuen al Quijote, són, en realitat, paraules d’ús comú en el castellà dels segles xvi i xvii.
No crec pas que el meu llibre sigui la base de l’editorial que Sàpiens va escriure exposant la impostura de l’INH i el caràcter aberrant de les seves diguem-ne teories perquè historiadors com Àngel Casals, Agustí Alcoberro, Vicent Baydal, Clàudia Pujol i José Enrique Ruiz-Domènec, entrevistats per Arnau Cònsul en l’article que Sàpiens ha publicat sobre els despropòsits bilbènnics, tenen prou coneixements com per necessitar llegir-se el meu llibre; més aviat és a mi a qui em cal consultar els seus llibres i articles.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)