Un afer no tan intern
Charles de Gaulle la va vessar del tot quan, el 24 de juliol de 1967, va cridar a Montreal "Vive le Québec libre" perquè, com és lògic, França no té pas cap dret a ficar cullerada en afers interns canadencs i,
naturalment, si un dia el Quebec ha de deixar de formar part del Canadà serà per la voluntat dels seus ciutadans però no pas per decisió del govern francès; a més, pronunciant-se a favor de la llibertat del Quebec, De Gaulle semblava posar en dubte que el Canadà fos un país democràtic on es respectessin les llibertats; òbviament, per una elemental qüestió de coherència i de sentit comú, els principis que s’apliquen al Quebec cal aplicar-los també a Escòcia i a Catalunya. Tanmateix, no sembla pas que les preguntes sobre els presos polítics catalans que, al senat francès, Pierre Ouzoulias, vicepresident de la comissió d’Afers Europeus del Senat i senador pels Hauts-de-Seine, i Simon Sutour, senador del Gard, van adreçar a la ministra d’Afers Europeus, Nathalie Loiseau, mereixin la mateixa consideració que la desafortunada manifestació de De Gaulle a Montreal, ja que aquests dos senadors no van pronunciar-se pas sobre la independència de Catalunya, cosa que hauria estat un despropòsit del tot equiparable al de De Gaulle, sinó que Ouzoulias va considerar contrari a la democràcia que, acusant-los de sedició i de rebel·lió, el Tribunal Suprem espanyol posés al mateix nivell els organitzadors d’una votació pacífica i el colpista Antonio Tejero, que, el 23 de febrer de 1981, va assaltar el Congrés dels Diputats al capdavant d’un escamot armat de guàrdies civils, mentre que Sutour va manifestar que si es podien condemnar decisions preses per estats membres de la UE com Polònia, Hongria o Romania, llavors també s’havia de fer igual amb Espanya; a més, els dos senadors van trobar escandalós que un partit com Vox, més ultra encara que el Rassemblement national de Marine Le Pen, pugui participar com a acusació particular en el procés.
L’organització del sistema judicial és un afer intern de cada país, però, segons sembla, les lleis sobre funcionament dels tribunals adoptades recentment a Polònia i a Hongria entren en flagrant contradicció amb un principi bàsic de la democràcia com ho és la independència del poder judicial; per tant, si la UE es fonamenta en la democràcia, llavors els organismes europeus i els estats membres de la Unió tenen no ja el dret sinó el deure de posicionar-se sobre les reformes judicials de Polònia i d’Hongria. Evidentment, al senat francès no va debatre’s pas la independència de Catalunya, sinó l’actuació, també antidemocràtica, d’Espanya de pretendre usar la força i la repressió per impedir que el poble català pugui decidir el seu futur; si Escòcia ha de ser independent o no, no n’hem de fer res, simplement, hem de constatar que, permetent l’organització d’un referèndum, el Regne Unit va donar la resposta correcta a les reivindicacions del moviment independentista escocès. D’altra banda, tal com va assenyalar-ho el senador Ouzoulias, les actuacions judicials contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre van deixar de ser un afer intern espanyol quan, demanant l’extradició de Carles Puigdemont, Espanya hi va implicar les autoritats judicials alemanyes i belgues, les quals, a més, van dictaminar que en l’actuació de Puigdemont no hi apreciaven el delicte de rebel·lió de què l’acusava la justícia espanyola. Segur que té cap mena de sentit considerar el procés contra els dirigents independentistes catalans un afer intern d’Espanya si, com tots sabem, la sentència que hi doni el Tribunal Suprem espanyol es podrà recórrer davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, també denominat Tribunal d’Estrasburg i Cort Europea de Drets Humans?
Si, mentre va estar-hi vigent el franquisme, Espanya no podia entrar de cap manera a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) era perquè, lògicament, el règim de Franco no tenia cabuda dins d’una entitat fonamentada en la democràcia i els drets humans; per tant, si l’actual Unió Europea vol mantenir la seva credibilitat no pot tolerar actuacions antidemocràtiques dels seus membres tant si es tracta de Polònia i d’Hongria com d’Espanya. I si a l’hora de decidir quina resposta havien de donar al moviment independentista català, els dirigents polítics espanyols això no ho van saber veure, problema seu.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)