L’exhumació que no ha estat
Si la iniciativa del govern de Pedro Sánchez de treure les restes mortals de Franco
—a qui d’ençà de l’abdicació de Joan Carles I ja no es deu poder denominar “l’anterior cap de l’estat”, el púdic títol que se li va donar després de la “modèlica” transició democràtica— del Valle de los Caídos ha acabat derivant en una mena de sainet ha estat per la molt simple i senzilla raó que l’exhumació del dictador només té sentit si, prèviament, s’ha dut a terme una condemna del franquisme, similar a la que a Alemanya es va fer del règim nazi.
A Espanya pot semblar lògic el protagonisme que la família Martínez-Bordiu —formada pels néts i besnéts de Franco— ha tingut en tota aquesta comèdia grotesca, però al món normal no s’acaba d’entendre que algú pugui tenir dret a demanar —o, fins i tot, exigir— que un familiar seu estigui enterrat en un monument propietat del Patrimonio Nacional, un organisme governamental que s’encarrega de tenir cura de béns d’interès històric i cultural de titularitat pública; si el 1975 el gabinet de Carlos Arias Navarro va prendre la decisió de sepultar Franco al Valle de los Caídos, el 2018, l’executiu de Pedro Sánchez podia revocar aquesta decisió, sobretot si es té en compte la nul·la legitimitat democràtica d’Arias Navarro. Naturalment, amb els Martínez-Bordiu hi ha d’altres problemes com, entre molts, el de la propietat del Pazo de Meirás, una masia senyorial que, el 1938, irregularment, la Diputació Provincial de la Corunya va donar a Franco i que, a la seva mort, passà als seus hereus; a Xile, una néta del dictador Augusto Pinochet va ser obligada a tornar unes terres que el seu avi havia usurpat, però, ara per ara, no sembla pas que a Espanya tingui ganes ningú de demanar comptes als Martínez-Bordiu sobre els orígens de la seva fortuna, tot i que, lògicament, el seu nivell econòmic i estatus social és bastant superior al que tindrien si Franco hagués estat un més dels generals espanyols que hagués passat a la reserva en arribar a l’edat reglamentària.
Si, tal com va plantejar-se, les restes de Franco haguessin acabat enterrades a la catedral de la Almudena o al cementiri del Pardo, llavors els franquistes i el ultradretans en general haurien hagut d’estar agraïts a Pedro Sánchez perquè aquests dos llocs estan molt més a prop del centre de Madrid que no pas el Valle de los Caídos; podrien estalviar-se, doncs, la molèstia del desplaçament fins a Cuelgamuros. A Alemanya, en canvi, es van prendre tot un seguit de mesures per evitar que les tombes d’antics dirigents nazis no esdevinguessin un lloc de peregrinació; així, per posar un exemple entre molts, Hermann Göring va suïcidar-se el 15 d’octubre de 1946 a la presó de Nuremberg, on estava reclòs, hores abans del moment de la seva execució; els Aliats van fer-ne cremar el cos —un detall molt important perquè, fins fa poques dècades, als països del món occidental els morts sempre se’ls enterrava— i van llençar-ne les cendres al riu; d’altra banda, Rudolf Hess va treure’s la vida el 17 d’agost de 1987 a la presó de Spandau (Berlín) on complia la condemna a cadena perpètua que se li havia imposat en el Procés de Nuremberg; en un principi, les autoritats alemanyes van permetre enterrar-ne les restes en un panteó familiar al cementiri de Wunsiedel (Baviera), però, precisament perquè en aquest poble van començar a sovintejar-hi les visites de neonazis, el 2011 les restes de Hess van ser cremades i llençades al mar i la tomba va desmuntar-se, igual com, el 1987, s’havia demolit la presó de Spandau per evitar, lògicament, que esdevingués un lloc de culte dels nostàlgics del III Reich. No costa gaire comprendre com és que a Espanya no es poden adoptar mesures d’aquesta mena amb les restes de Franco o de persones famoses per la seva participació en el règim; els ossos de Hitler van acabar en poder de les autoritats soviètiques, les quals, si haguessin volgut, no haurien tingut cap impediment per lliurar-los als seus familiars perquè els enterressin, però, tal com sabem, no ho van fer pas, sinó que, el 1946, els van colgar en un lloc secret i, el 1970, els van destruir.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)