Felip VI i la democràcia espanyola
En el discurs que, diumenge passat, va pronunciar a Barcelona durant el sopar previ a la inauguració del Mobile World Congress (MWC), Felip VI va reivindicar Espanya; fins ací, doncs, tot normal i previsible
perquè vés què se’n podia esperar si no; ara bé, el rei va ponderar Espanya no pas com un país implicat en el desenvolupament de la telefonia mòbil, tal com potser hauria escaigut en l’ocasió, sinó com un país que gaudeix d’unes sòlides institucions, així com de força política i econòmica, arran del gran èxit que, en el seu dia, va ser la transició política, el fruit més destacat de la qual fou la constitució de la qual ara fa uns mesos se’n va celebrar el quarantè aniversari. Tot sembla indicar, doncs, que els destinataris del reial missatge no eren pas els participants en el MWC, als quals no es pot suposar un gran interès per la política espanyola sobretot en els seus afers interns, sinó el president Quim Torra igual com totes les persones que van participar en les mobilitzacions del 21 de febrer en protesta contra el judici dels independentistes catalans pel Tribunal Suprem o, fins i tot, en les manifestacions davant dels actes de Pedro Sánchez a Cotlliure i Argelers de la Marenda encara que, en aquest darrer cas, molts dels independentistes catalans que van prendre-hi part no eren pas súbdits del rei d’Espanya sinó ciutadans de la República Francesa. Que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, completament homologable, doncs, a les d’Europa, era el mot d’ordre en la premsa espanyola a principis de la dècada de 1980; vistes les circumstàncies de l’època, en què les primeres eleccions espanyoles mínimament lliures havien tingut lloc en una data tan remota i perduda en la nit dels temps com 1977, tot plegat feia riure, sobretot després de l’ensurt colpista del 23-F de 1981, però, tanmateix, aquesta era la consigna amb què es va desactivar el moviment de protesta social que havia fet inviable la continuïtat del franquisme després de mort Franco; això de mobilitzar-se i organitzar plataformes de contestació política estava molt bé quan es tractava de lluitar contra la dictadura, però, ara que ja s’havia aconseguit la democràcia, calia que tothom se’n tornés a casa i limités la seva participació política a les cites amb les urnes on, evidentment, la gent responsable i de bé votava partits del tot identificats amb allò que, fins 1990, se’n deia “la jove democràcia espanyola”; per tant, el discurs de Felip VI al MWC no va resultar gens original, sinó que va tractar-se d’una pura i simple repetició de la doctrina política dels darrers quaranta anys. Ben mirat, després de les imatges de l’1 d’octubre, del fracàs de les eurordres del jutge Pablo Llarena contra el president Carles Puigdemont i d’altres exiliats catalans i de l’espectacle en què s’està convertint el judici contra els dirigents independentistes al Tribunal Suprem, sí que és lògic que als màxims responsables polítics espanyols els sembli necessari que, en els seus discursos, el rei reivindiqui la democràcia espanyola i que el govern central engegui campanyes mediàtiques com la de Global Spain per demostrar que Espanya és un país democràtic, estable i avançat; aquest són, doncs, els signes dels temps. Tal com ens ho podem figurar, dels parlaments del rei i de la campanya Global Spain, se’n dedueix que Espanya és el Bé i, per tant, els qui s’hi enfronten o la qüestionen, el Mal, i els dolents sempre han d’acabar vençuts i castigats.
Uns quants dies abans del sopar al MWC, Felip VI va fer també unes declaracions — “És inadmissible apel·lar a una suposada democràcia sense respectar la llei” i Que no hi ha llibertat sense lleis s’ha sabut sempre” — importants no tan pel seu contingut com pel seu context, ja que no costa gaire veure-hi una resposta a les al·legacions dels independentistes jutjats al Tribunal Suprem que ells s’havien limitat a complir un mandat democràtic perquè representava la voluntat de la majoria de la població catalana. Evidentment, pot haver-hi lleis sense llibertat, tal com passava a Espanya quan hi estaven vigents les Leyes Fundamentales del Reino: el Fuero del Trabajo (1938), la Ley Constitutiva de las Cortes (1942), el Fuero de los españoles (1945), la Ley del Referéndum Nacional (1945), la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947) —en virtut de la qual, el 1969, Franco va designar Joan Carles de Borbó successor seu a títol de rei—, la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), la Ley Orgánica del Estado (1966) i la Ley para la Reforma Política (1976); d’altra banda, que la llei ha de prevaler per damunt de la democràcia i de la voluntat popular, també s’ho deuria creure Alfons XIII, besavi de Felip VI, i així li va anar el 14 d’abril de 1931.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)