Les raons d’un fracàs
Com recordem, quan es va saber que en la taula de diàleg entre Catalunya i l’Estat hi hauria un relator,
una cosa que no se sap ben bé què deu ser, però que es pot entendre com una mena de versió descafeïnada d’un mediador, Albert Rivera, Pablo Casado i Santiago Abascal —els tres caps visibles a Espanya de la dreta, la dreta extrema i l’extrema dreta— van treure el santcristo gros i, per això, van dir-li a Pedro Sánchez el nom del porc titllant-lo de felló —paraula pròpia del dret feudal que designava un vassall que es rebel·lava contra el seu senyor, l’ofenia greument o li faltava a la lleialtat convinguda—, traïdor, irresponsable, etc; vaja, com si Sánchez fos un independentista català infiltrat a la Moncloa o bé un pobre babau que no sap veure que pretenen enredar-lo. D’ací va venir la convocatòria d’una manifestació per exigir al govern la convocatòria immediata d’eleccions, confiant, naturalment, que en aquests hipotètics comicis, el PSOE hi patiria una desfeta total que posaria el govern espanyol en mans del PP, C’s i Vox, tal com ho està ara la Junta d’Andalusia. Tanmateix, diumenge, a la Plaça Colón de Madrid, només s’hi van congregar unes 45.000 persones, una xifra del tot insuficient per poder aconseguir deslegitimar el govern des del carrer, tal com es pretenia. Evidentment, vista la força de què el PP, C’s i Vox disposen en la política espanyola, si la manifestació de la Plaça Colón va fracassar, això és que alguna cosa deurien haver fet malament els seus convocants i promotors, perquè, tal com les xifres mateixes ens ho donen a entendre, molts simpatitzants i fins i tot militants d’aquests tres partits deurien considerat millor quedar-se a casa que no pas sortir a ocupar la Plaça Colón de Madrid, malgrat que, fins i tot, els paguessin el viatge.
Lògicament, les coses haurien anat d’una manera del tot diferent si, divendres, el govern espanyol no hagués anunciat que trencava les negociacions amb Catalunya i, a més, Pedro Sánchez hagués declarat que si calia parlar d’autodeterminació, se’n parlava i avall perquè, fet i fet, la millor solució al conflicte de Catalunya és seguir l’exemple del Canadà amb el Quebec i del Regne Unit amb Escòcia. Com és natural, en aquest cas, el problema de Pedro Sánchez no hauria estat pas que el possible èxit de la manifestació del PP, C’s i Vox el forcés a avançar les eleccions generals, sinó que, dins del PSOE mateix, s’hauria trobat amb la revolta d’importants figures com ara els presidents d’Aragó, Javier Lambán, de Castella-La Manxa, Emiliano García-Page, i d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que, després d’haver posat el crit al cel per la figura del relator, igual haurien acabat acusant Sánchez de bausia, nom que, en el dret feudal, es donava al delicte de traïció i al mancament a la promesa de fidelitat; en conseqüència, el principal error de Rivera, Casado i Abascal ha estat el de no desconvocar la manifestació malgrat la decisió de Sánchez d’abandonar el diàleg amb els independentistes; al capdavall, sempre podem jugar a imaginar-nos què podria passar amb la manifestació convocada a Barcelona per al proper dissabte dia 16 si, demà, la judicatura espanyola deixés en llibertat tots els presos polítics i anul·lés el judici per considerar improcedents les acusacions de rebel·lió, sedició, desobediència, etc, perquè, evidentment, en un país democràtic no es pot pas perseguir ningú per convocar un referèndum.
Com que la manifestació del PP, C’s i Vox va fracassar estrepitosament, Pedro Sánchez pot considerar que ha aconseguit un notable èxit que li permetrà estar-se a la Moncloa fins al final de la legislatura, suposant, és clar, que les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig no representin una desfeta per al PSOE; hem d’entendre, doncs, que, en la seva majoria, la societat espanyola aprova la política catalana de Sánchez, la qual consisteix, simplement, a fer exactament igual com abans feia Rajoy: a oferir diàleg però sempre dins dels límits de l’actual règim constitucional, és a dir, rebutjant a Catalunya el dret d’autodeterminació; naturalment, si la cosa semblés que està a punt d’escapar-se de les mans, tal com va passar l’octubre del 2017, sempre hi ha la recepta del 155; així doncs, ja sabem què podem arribar a treure’n de lluitar amb ungles i dents per mantenir Sánchez a la Moncloa durant un any i mig més.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)