I què haurem de fer d’ací quatre dies, doncs?
Si considerem que, davant d’una més que previsible victòria del PP, Ciudadanos i Vox en les properes eleccions generals espanyoles,
no sols ERC i el PDECAT han de votar a favor dels pressupostos de l’actual govern central, sinó que, a més, assegurar la continuïtat de Pedro Sánchez a la Moncloa s’ha de veure com un objectiu prioritari perquè aquest és l’únic mitjà d’evitar l’escenari apocalíptic d’un govern espanyol sorgit d’un acord de Pablo Casado i Albert Rivera amb el suport de Santiago Abascal, només comparable amb l’ocupació franquista i els Decrets de Nova Planta de Felip V, llavors tenim dos problemes, un de tècnic i una altre de polític.
El problema tècnic és que a l’actual legislatura espanyola només li queda un any i mig de coll, suposant, és clar, que, pel maig —d’ací quatre mesos—, els resultats de les properes eleccions municipals i, en molts llocs també autonòmiques, no desautoritzin totalment Pedro Sánchez i l’obliguin a avançar les eleccions espanyoles.
I llavors què farem? Suposo que, en primer lloc, lamentar el malbaratament que ha significat dedicar tota una sèrie d’esforços i energies només per aconseguir poder anar fent la viu-viu uns quants mesos més; en la vida política catalana, la dita “qui dia passa any empeny” pot haver tingut sentit en d’altres situacions però no pas ara; si de debò Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal volen arribar a la Moncloa per liquidar l’autonomia de Catalunya, quina importància té que això ho facin demà o a principis de la tardor del 2020? Què volem, que a TV3 tinguin temps d’organitzar una emissió especial de comiat després de més trenta anys en antena, potser?
El problema polític és que, d’ençà de l’aplicació de l’article 155, ací estem lluitant però no pas per aconseguir la independència sinó només per defensar l’autonomia, tal com es feia el 1982 en les accions de protesta contra la LOAPA; ja ho sabem que, per la Diada, sortim a manifestar-nos amb estelades, però millor que ens conformem amb l’estatut retallat per Alfonso Guerra, les corts espanyoles i el Tribunal Constitucional ja que sempre és millor això que no pas res; oblidem-nos, doncs, de tot aquell discurs que l’autonomisme és una pantalla passada perquè, després de trenta o quaranta anys, ja n’hem vist les limitacions, principalment després del fracàs del procés de reforma econòmica que va portar a l’Estatut de Miravet, i esborrem també de la memòria les persones atonyinades l’1 d’octubre del 2017 pel sol fet d’intentar anar a votar. En realitat, però, tal, com Pablo Casado i Albert Rivera —que, malgrat què pugui semblar són dues persones diferents— ens ho donen a entendre clarament, l’autonomisme és una causa perduda perquè el PP va començar la seva ofensiva recentralitzadora i la promoció d’un nacionalisme espanyol tan radical com desacomplexat no pas amb Pablo Casado ni amb Mariano Rajoy, sinó amb José María Aznar, president del govern espanyol (1996-2004), quan Jordi Pujol encara era a la Generalitat, i Ciutadans va fundar-se el 2006, en el moment en què tot semblava augurar la constitució d’un nou govern català tripartit amb ERC, IC i el PSC només que substituint Pasqual Maragall per José Montilla; ens estem referint, doncs, als temps en què parlar d’independència encara no quedava seriós; per tant, l’actual onada de nacionalisme espanyol va sorgir com a reacció no pas contra el procés independentista sinó contra els “excessos separatistes” dels governs de Jordi Pujol, i el PP, Ciudadanos i Vox s’han conjurat per evitar que una situació com aquesta torni a repetir-se.
En un gag de la darrera edició del Polònia, Albert Rivera i Pablo Casado hi sortien celebrant que, gràcies a Santiago Abascal, ells podien semblar de centre; de fet, però, no es tracta pas de cap novetat; ara fa quaranta anys, si Adolfo Suárez i Manuel Fraga Iribarne podien semblar demòcrates era únicament perquè més cap a la dreta hi havia Blas Piñar.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)