Quaderns de greuges - Les Cahiers de Doléances
Tenim la possibilitat de denunciar i de transmetre al govern francès les nostres demandes. fem-ho.
Primera protesta.
Poques persones parlen d'això, i tot i així és un tema greu que dificulta milions de francesos: l'excessiu poder de la regió d'Illa-de-França, que inclou París.
Unes quantes dades.
Amb 12.000 km² (tres vegades el departament dels Pirineus-Orientals), representa el 2,2% de la superfície de l'hexàgon; té 1.297 municipis; els seus 12 milions d'habitants representen el 20% de la població francesa. El seu PIB (Producte Interior Brut) és de 642 milions d'euros, o més del 30% de la riquesa del país. Fa trenta anys, era del 25%; el pes de l'Illa-de-França continua augmentant.
Per què?
L'Illa-de-France reuneix el 23% de les universitats franceses, el 25% de les escoles d'enginyers (sense universitats), el 22% de les escoles de negocis, és a dir, el 25% del personal universitari francès.
En R&D (Recerca i Desenvolupament), Ile-de-France combina el 42% de la despesa privada de l'estat amb 155.000 investigadors (de 418.000 a tot l'estat). 23% dels llocs de treball assalariats. 25% de la capacitat d'allotjament a l'hotel.
El 56% del trànsit aeri de passatgers i aeroports compta amb 96 milions de passatgers.
Amb 70 ports i 6 plataformes multimodals repartides en 500 km de vies navegables, la regió d'Illa-de-França és també la segona conca fluvial més gran d'Europa. Els ports de la regió tenen 8 milions de passatgers, el primer port interior del món.
La ciutat d'art, història i cultura de París és una de les primeres regions turístiques del món. El Louvre acull deu milions de visitants l'any. Amb més de 700.000 m² d'espai disponible per a exposicions, París es troba a l'avantguarda d'Europa.
Tots els rècords són superats! Tot el món parla d'això i "aquests senyors de París" estan molt orgullosos d'això. Qui no seria?
En el moment de l'avaluació, què queda a les altres regions?
Les províncies (els països vençuts) són les oblidades i els perdedores. Descuidades, algunes comparteixen engrunes. Els habitants d'Illa-de-França són els "Franciliens", podríem dir els "veritables i únics francesos"! La resta? Són els "Provincials" (habitants dels països vençuts) que durant segles han estat destinats a alimentar una capital caníbal: els seus fills, la seva riquesa, les seves llibertats.
Aquests rècords de centralització provoquen un dèficit real de diverses províncies. Vegem les quatre regions que per la seva riquesa, segueixen l'Illa-de-França:
- Alvèrnia-Rone-Alp és l'11% del PIB de França,
- Nou Aquitana el 7,5%,
- els Hauts de France el 7,3%,
- Provença-Alps-Costa-Blava es troba a 7,2%
Per a aquestes cinc regions, el 63% del PIB francès. Què queda per a les altres i grans regions d'Occitània, Bretanya, Normandia, Grand Est, País de Loire, Centre Val de Loire, Borgonya, Franc Comtat?
Conseqüències?
Són innombrables. El primer és l'accés a l'atenció mèdica. Cada vegada és més difícil a les províncies, especialment a l'interior. A més, l'estat ha limitat el nombre de metges i el seu nombre és insuficient per regular les àrees pobres i en via de desertificació. Segons la revista "UFC-Que Choisir" "la fractura sanitària s'està agreujant" ... fins a vint milions de persones viuen actualment en zones on no hi ha suficients prestacions sanitàries". Aquesta xifra és encara més gran per a l'accés als especialistes. La mateixa taula per a infermeres, massatgistes, professions paramèdics i farmàcies.
Podríem desenvolupar altres greus deficiències per la desertificació de les províncies. Docència: escoles, col·legis, escoles secundàries. Transport: xarxa de carreteres poc utilitzada per tant menys mantinguda, SNCF. Dificultats per establir negocis en algunes províncies. etcètera
El nostre departament s'ha convertit en un dels més pobres de França ...
encara que tinguem possibilitats perquè no estem tancats a les profunditats del Massís Central. Però, com "aquests senyors de París" no viuen a les províncies i, sobretot, volen fer brillar la seva capital perquè sigui la "ciutat més bella del món", no percebem la voluntat, ni el mínim moviment de qualsevol canvi d'orientació.
Ahir, avui, demà, som provincials, som i ens queden els oblidats. Tot això ha entrat dins les mentalitats, poques persones s'atreveixen a qüestionar aquest sistema.
Entre tots els candidats a les eleccions, no en coneixem cap que estigui disposat a reconèixer i denunciar aquesta organització injusta i inegualitària de l'estat francès. Per què? Perquè els alimenta abastament.
Una mica d'història.
A França, durant cinc segles, és a dir, fins 1789, el rei va convocar els Estats Generals "ocasionalment" quan necessitava diners, és a dir cada 30, 50, 100 o 150 anys!
A la confederació Catalunya-Aragó-València, els tres països sota el mateix sobirà, a partir del segle XIII, les Corts se reunien cada tres anys;
A Anglaterra, també del segle XIII, cada tres anys: no hi havia necessitat d'escriure papers queixes perquè els membres van arribar amb les seves propostes i queixes, i tot es soluciona amb compromís durant la sessió!
D'altra banda, ells van ser els que van escriure les lleis per enriquir una constitució escrita.
A França, un regne sense una constitució, els reis governaven amb "ordonnaces"; Ordenances aplicades a les províncies pels Intendents amb tots els poders; a França, no hi havia cultura de negociació.
Ja és massa tard per reequilibrar les regions franceses? No. Ho cal demanar als quaderns de greuges.
Joan Villanove

Les Cahiers de Doléances
Première protestation.
Peu de gens en parlent, et pourtant, c’est un sujet grave qui handicape des millions de Français : la puissance démesurée de la région Ile-de-France qui englobe Paris.
Quelques chiffres. Avec 12.000 km² (trois fois le département des Pyrénées-Orientales), elle représente 2,2% de la superficie de l’hexagone ; elle compte 1.297 communes ; ses 12 millions d’habitants pèsent pour 20% de la population française. Son PIB (Produit Intérieur Brut) est 642 milliards d’euros, soit plus de 30% de la richesse du pays. Il y a trente ans, c’était 25% ; le poids de l’Ile-de-France continue à augmenter.
Pourquoi ?
L’Ile-de-France rassemble 23% des universités françaises, 25% des écoles d’ingénieurs (hors universités), 22% des écoles de commerce, c’est-à-dire 25% de ses effectifs universitaires français. En R&D (Recherche et Développement), l’Ile-de-France cumule 42% des dépenses privées de France avec 155.000 chercheurs (sur 418.000 en France). 23% des emplois salariés. 25% des capacités d’accueil hôtelières. 56% du trafic aérien de passagers et les aéroports dénombrent 96 millions de passagers. Avec 70 ports et 6 plates formes multimodales répartis sur 500 km de voies navigables, la région Ile-de-France est également la deuxième plate forme fluviale d’Europe. Les ports de la région transportent 8 millions de passagers, premier port intérieur au monde. Paris ville d’art, d’histoire et de culture, est l’une des premières régions touristiques au monde. Le Louvre accueille dix millions de visiteurs par an. Avec plus de 700.000 m² d’espaces disponibles pour les expositions, Paris est aux premiers rangs européens. Tous les records sont battus ! Le monde entier en parle et « ces messieurs de Paris » en sont très fiers ! Qui ne le serait pas?
A l’heure du bilan, que reste-t-il aux autres régions?
Les provinces sont les oubliées et les perdantes. Laissées dans l’ombre, certaines se partagent des miettes. Les habitants de l’Ile-de-France sont les « Franciliens », on a envie de dire les « vrais et seuls Français » ! Le reste ? Ce sont les « Provinciaux » dont le destin consiste depuis des siècles à alimenter une capitale cannibale : leurs enfants, leurs richesses, leurs libertés. Ces records de centralisation provoquent un réel déficit de plusieurs provinces. Voyons les quatre nouvelles régions qui, par leur richesse, suivent l’Ile-de-France : l’Auvergne-Rhône-Alpes est à 11% du PIB de la France, la Nouvelle Aquitaine à 7,5%, les Hauts de France à 7,3%, la Provence-Alpes-Côte-d’Azur est à 7,2. Soit pour ces cinq régions 63% du PIB français. Que reste-t-il aux autres vastes régions Occitanie, Bretagne, Normandie, Grand Est, Pays de Loire, Centre Val de Loire, Bourgogne Franche Comté?
Conséquences?
Elles sont innombrables. La première, c’est l’accès aux soins médicaux. Il devient de plus en plus difficile en province surtout dans l’arrière-pays. De plus, l’Etat a limité le nombre de médecins et leur nombre est insuffisant pour réguler les régions pauvres et en voie de désertification. Selon la revue « UFC-Que Choisir » « la fracture sanitaire s’aggrave… jusqu’à vingt millions de personnes vivent actuellement dans des territoires où l’offre de soins est insuffisante ». Ce chiffre est encore plus élevé pour l’accès aux spécialistes. Même tableau pour les infirmières, les masseurs, les professions paramédicales et les pharmacies. Nous pourrions développer les autres graves insuffisances dues à la désertification des provinces. Enseignement : écoles, collèges, lycées. Transports : réseau routier peu utilisé donc moins entretenu, SNCF. Difficultés des entreprises pour s’installer dans certaines provinces. Etc.
Notre département est devenu l’un des plus pauvres de France…
pourtant il a des atouts car nous ne sommes pas enclavés au fin fond du Massif Central ! Mais, comme « ces messieurs de Paris » n’habitent pas en province, et qu’ils veulent avant tout faire briller leur capitale pour qu’elle soit la plus « belle ville au monde », on ne perçoit pas la volonté, le moindre frémissement d’un quelconque changement d’orientation. Hier, aujourd’hui, demain, nous les Provinciaux, nous sommes et restons les oubliés. Tout cela est tellement entré dans les mœurs que rares sont les personnes, qui osent remettre en cause ce système. Parmi les candidats aux élections, nous n’en connaissons aucun qui soit prêt à reconnaître et dénoncer cette organisation injuste et inégalitaire de la France. Pourquoi ? Parce qu’elle les nourrit grassement.
Un peu d’histoire.
En France, pendant cinq siècles, c'est-à-dire jusqu’en 1789, le roi convoquait les Etats Généraux de « temps en temps », quand il avait besoin d’argent tous les 30, 50, 100 ou 150 ans ! Dans la confédération Catalogne-Aragon-Valencia, chacune des trois « provinces » sous le même souverain, c’était dès le XIII° siècle tous les trois ans ; en Angleterre, également dès le XIII° siècle, tous les trois ans : il n’y avait pas besoin de rédiger des Cahiers de Doléances car les députés arrivaient avec leurs propositions et leurs réclamations, et tout se réglait avec des compromis pendant la session ! De plus, c’étaient eux qui rédigeaient les lois pour enrichir une Constitution écrite. En France, royaume sans constitution, les rois gouvernaient avec leurs Ordonnances ; Ordonnances appliquées dans les provinces par des Intendants ayant pleins pouvoirs ; en France, il n’y avait pas de culture de la négociation.
Est-il déjà trop tard pour opérer un rééquilibrage des régions françaises ? Non. Il s’agit de le demander dans les Cahiers de Doléances.
Joan Villanove



Comentaris (0)