El candidat francès
A qualsevol polític francès li sembla obvi i de sentit comú que un partit d’extrema dreta xenòfoba com el Front National cal defugir-lo com un empestat;
com tots sabem, però, aquesta actitud és el del tot compatible amb el vot que, el 2003, com a diputat de l’Assemblea Nacional Francesa, Manuel Valls va emetre a favor de la proposta de llei de considerar delictiu l’ultratge a la bandera tricolor i a l’himne nacional francès o amb la seva decisió, com a ministre de l’interior, d’expulsar de França els gitanos romanesos i búlgars, però, de totes formes, encara que, a l’hora de la veritat, es puguin menar polítiques que Marine Le Pen i Louis Aliot no tindrien pas cap problema per aprovar, amb el Front National cal marcar-hi distàncies. Resulta del tot lògic, doncs, que Manuel Valls no vegi gens clar que, a Andalusia, Ciudadanos, la principal força política de la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, hagi pogut arribar a una entesa amb Vox, és a dir, amb la versió espanyola del Front National o és que Marine Le-Pen no va córrer a felicitar Santiago Abascal per l’èxit del seu partit a les eleccions; evidentment, a més de no conèixer gens Barcelona, dins de l’escena política espanyola, l’ex-alcalde d’Évry hi està més desorientat que una cabra dins d’un garatge.
Si després del seu rotund fracàs en la cursa de les darreres eleccions presidencials, Manuel Valls va decidir reciclar-se en la política espanyola, ell havia de saber on es ficava i, a més, com a primer ministre de França, bé havia de tenir més informació sobre Espanya, o qualsevol altre país europeu, que el comú dels contribuents; per això, havia d’estar al corrent que, per exemple, Franco està enterrat, amb tots els honors, al Valle de los Caídos mentre que, malgrat el paper destacat que va tenir a la batalla de Verdun i que, en el seu testament, expressés el desig de ser-hi sepultat, Philippe Pétain, mariscal de França i heroi de la I Guerra Mundial, no està pas enterrat al cementiri nacional de Douaumont, on reposen les restes dels caiguts a Verdun, ni tampoc als Invàlids, sinó a l’illa de Yeu on va morir complint la pena que li fou imposada per les seves responsabilitats en el règim de Vichy, o que cap franquista va acabar com Maurice Papon; d’altra banda, no crec que li hagués de costar gaire adonar-se que el PP tenia unes actituds força més semblants a les del Front National que a les del partit de Nicolas Sarkozy. L’entesa de Manuel Valls amb Albert Rivera no té pas res d’estrany; fet i fet, Ciudadanos proposa per a Espanya el mateix model d’uniformisme nacional i de centralisme polític que a França ha esdevingut no sols normal, sinó consubstancial amb el concepte mateix de nació francesa de tal manera que la idea d’una França federal sembla tan incongruent com la del cercle quadrat; evidentment, la resposta del Manuel Valls a les reivindicacions nacionals de Còrsega resultava idèntica a la d’Albert Rivera al procés independentista català i, a més, sempre van ser nuls la seva simpatia i el seu compromís amb la defensa de la identitat catalana a la Catalunya Nord, on, com és lògic, no s’ho creia ningú que a Matignon hi estigués manant un català, sinó, més aviat, un franco-francès amb el cap hexagonal que va encabir la Catalunya Nord dins d’una regió artificial amb capital a Tolosa que anomenà Occitanie; ara bé, si una cosa no deuria ser capaç d’imaginar-se-la de cap manera era que Ciudadanos pogués fer tractes amb Vox; naturalment, la fórmula de Valls per a Andalusia hauria estat un pacte de Ciudadanos amb el PP i el PSOE per deixar Vox fora de joc.
Espero, per tant, que tothom comprengui com és que no em sap gens de greu si ara resulta que l’entesa del partit d’Albert Rivera amb Vox afecta negativament la imatge política de Manuel Valls a França. D’altra banda, la seva reacció als pactes polítics d’Andalusia em sembla molt útil per mostrar quines són les profundes diferències que hi ha entre Espanya i els països amb una autèntica tradició democràtica; la dreta espanyola procedeix de Franco mentre que la dreta francesa té com referent Charles de Gaulle, lluitador contra els nazis, i a Catalunya, un polític inequívocament de dretes com Jordi Pujol va ser torturat i empresonat pel règim franquista.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)