Llengua i llengües a Catalunya
Al seu darrer llibre, titulat Otra Cataluña Seis siglos de cultura catalana en castellano, el periodista cultural barceloní Sergio Vila-Sanjuán sosté que l’ús i la presència del castellà a Catalunya no sempre pot atribuir-se a una acció repressiva de les autoritats espanyoles.
Hi estic completament d’acord. Tot el sistema institucional i legal de Catalunya, originat a l’Edat Mitjana en època dels comtes-reis, va mantenir-se durant els segles xvi i xvii, només que, a partir de la mort de Ferran II el Catòlic (1516), va passar a haver-hi un únic rei que regnava, alhora, a la Corona d’Aragó —la unió dels regnes d’Aragó, València i Mallorca i del Principat de Catalunya— i a Castella; per tant, a Catalunya, els reis de la Casa d’Àustria havien de moure’s dins del marc dels furs i les constitucions del Principat igual com abans ho havien hagut de fer els comtes-reis. Doncs bé, a partir del segle xvi, tota, o una gran part, de la producció cultural catalana en els camps jurídics, literaris, grecollatins o arxivístics va fer-se en castellà, com també s’hi van escriure, fins i tot, bona part dels escrits patriòtics catalans de la Guerra dels Segadors, tal com fou el cas, per exemple, de la Noticia Universal de Cataluña de Francesc Martí i Viladamor (1616-1687), una apologia de la revolució de 1640 contra Felip IV, o també del sermó que pronuncià fra Gaspar Sala als funerals de Pau Claris, imprès amb el títol Lágrimas catalanas al entierro del diputado Pablo Claris dedicadas al Excelentíssimo señor Juan Armand, cardenal, duque de Richelieu; òbviament, és una ximpleria dir que el barceloní Joan Boscà (1492-1542), conegut també per la forma castellanitzada del seu nom Juan Boscán, va escriure en castellà les seves poesies perquè, suposadament, aleshores estigués prohibit escriure en català.
El Decret de Nova Planta de Felip V, promulgat el 1716, establia que la llengua de la nova Real Audiencia havia de ser el castellà, i, a més, la voluntat de les autoritats borbòniques fou imposar l’ús del castellà en totes les institucions polítiques de Catalunya: ajuntaments, corregiments, capità general, etc; ara bé, fora d’aquest àmbit administratiu, no hi havia cap prohibició; per tant, si Antoni de Capmany (1742-1813) va escriure en castellà les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona no va ser pas per por que si les escrivia en català no li permetessin publicar l’obra, li posessin una multa o el tanquessin a la presó, sinó perquè, arran de la total castellanització cultural de les elits socials de Catalunya, Capmany considerava que el català era “un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras y desconocido para el resto de Europa”.
La castellanització de les elits catalanes, iniciada al segle xvi, va dur a la situació que, a Cataluña y los catalanes (1860), va descriure Joan Cortada (1805-1868): “En catalán hablamos en familia, en catalán en las diversiones, en catalán ventilamos nuestras cuestiones, en catalán tratamos todos nuestros negocios, rezamos en catalán, y sobre todo en catalán pensamos, y al hablar o escribir en castellano ejecutamos siempre el ímprobo y arriesgadísimo trabajo de ir traduciendo en una lengua lo que hemos pensado en otra”; mentre que el castellà s’usava només “cuando hablamos en público o escribimos”; per tant, si, en ocasions formals, parlar —o, sobretot, escriure— en català no era correcte perquè quedava vulgar, en situacions col·loquials parlar en castellà també era incorrecte perquè denotava afectació o pedanteria. Com és que, avui dia, cent cinquanta anys després de la publicació de Cataluña y los catalanes de Joan Cortada, la situació lingüística de Catalunya ja no és aquesta? Doncs perquè, excepte en època de la Generalitat —tant la de la II República com l’actual—, el català no ha estat, ni tan sols, cooficial amb el castellà, i, també, perquè, segons la Llei Moyano (1857), a tot arreu d’Espanya l’ensenyament escolar s’havia de fer, exclusivament, en castellà, una llengua que, amb tota seguretat, molts dels barcelonins contemporanis de Cortada ni tan sols deurien ser capaços d’entendre; evidentment, tot això va preparar el terreny perquè la repressió i persecució del català pel règim franquista, que Vila-Sanjuán no discuteix pas, aconseguís convertir el castellà en la llengua predominant a Catalunya en tots els àmbits, tant els formals com els col·loquials.
D’altra banda, no puc estar-me de fer unes quantes observacions. Per més que, des del segle xii fins al xv, molts nobles catalans escriguessin poesies trobadoresques en provençal —occità—, avui dia no es considera pas que l’occità sigui també una llengua de Catalunya; a més, durant els segles xvi i xvii, la castellanització cultural de les elits socials portugueses fou tan intensa com la de les seves homòlogues catalanes; per tant, en aquella època també va haver-hi molts portuguesos que escrigueren en castellà. Evidentment, de totes les meves observacions, n’hi ha una que la considero la més important de totes: no és pas cert que tot Catalunya s’hagi castellanitzat perquè hi ha unes quantes comarques on la llengua que, actualment, hi predomina no és pas el castellà sinó el francès. Si Vila-Sanjuán critica els catalanistes per ignorar, o no tenir en compte, les obres d’escriptors catalans com ara Terenci Moix, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Esther Tusquets, Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Mercedes Salisachs, Ildefonso Falcones, Ana María Matute, Josep Maria Gironella, Ignasi Agustí, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Fèlix de Azua o Guillem Díaz-Plaja perquè van escriure en castellà, resulta evident que si a la seva Otra Cataluña no hi ha pas lloc per a escriptors també catalans com Ludovic Massé, Francesc Francís, Robert Rius, Albert Bausil, Roger Blandignères, Marcel Gouzy, Joan Villanove, Francesc Boher, Pierre Bosc, André Salvet, Robert Brasillach, René Grandó, Enric Muchart, Joan Amade o Dominique Bona és, només, perquè van escriure en francès; si Jaume Balmes és una figura de les lletres catalanes del segle xix, també ho és Francesc Aragó i a la inversa. A part d’això, bé deu voler dir alguna cosa que, a Catalunya, el límit entre les zones de difusió del castellà i del francès coincideixi, al mil·límetre, amb la frontera establerta per Espanya i França al Tractat dels Pirineus (1659), de tal manera que, en l’actualitat, no hi hagi ni un sol poble de la Catalunya Nord on parlin en castellà ni cap del Principat on parlin en francès.
Forma part de la cultura txeca l’obra de Franz Kafka (1883-1924), novel·lista de Praga que va escriure tota la seva obre en alemany? Qui visiti Praga pot veure-hi monuments alçats a la memòria de l’autor de El Procés, però el cas és que, ara, tant a Praga com al conjunt de la República Txeca l’única llengua oficial és el txec, idioma que, d’altra banda, és el que predomina en tota la societat txeca.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)