De la UCD a Vox
Si, després de la mort de Franco (1975), uns franquistes com ho foren els principals dirigents de la dreta espanyola d’aleshores
—Manuel Fraga Iribarne (1922-2012), el fundador d’Alianza Popular (AP), i Adolfo Suárez (1932-2014), l’impulsor de la Unión del Centro Democrático (UCD)— van decidir abandonar el règim que havien servit i en què, cal suposar-ho, durant bona part de la seva carrera política havien cregut, deuria ser, només, perquè van adonar-se que l’àmplia mobilització política de l’oposició antifranquista en feia impossible la continuïtat; d’ací, que, el 1977, se celebressin a Espanya les eleccions que van donar inici a la Transició Democràtica, fruit de la qual va ser la Constitució de 1978. Arran de la seva descomposició interna, UCD va desaparèixer el 1982 i tota la dreta espanyola va passar-se a AP, però, aquell mateix any, el PSOE va obtenir una contundent victòria a les eleccions, de resultes de la qual Felipe González va estar-se a la Moncloa fins el 1996; durant aquells temps, els mitjans afins al govern socialista van generar discurs ideològic, que semblava inspirar-se en el pensament de José Ortega y Gasset (1883-1955), on un espanyolisme jacobí esdevenia consubstancial amb la modernitat —o la postmodernitat— i el progressisme, mentre que, en canvi, des d’AP no van ser capaços de presentar cap mena de discurs alternatiu per la molt simple i senzilla raó que les arrels del seu pensament estaven en el franquisme. El 1989, AP va refundar-se en el PP i, després de les eleccions de 1996, José María Aznar va esdevenir president del govern.
Fraga, Suárez i la gent del seu entorn comprenien, perfectament, que la seva supervivència depenia de l’èxit de la Transició Democràtica, que ells mateixos havien impulsat; necessitaven, doncs, donar imatge de demòcrates i, per això, malgrat que pogués saber-los greu, havien de mirar de desmarcar-se del franquisme; en conseqüència, suposant que de debò s’hi atrevissin, les barbaritats de justificació i reivindicació del franquisme, que, avui dia, ha esdevingut habitual sentir, només deurien gosar proferir-les en privat i en situacions on poguessin estar segurs que no transcendissin mai. El 1996, molt més important que el pas del govern del PSOE al PP va ser-ho l’arribada a la Moncloa de José María Aznar, algú que no havia participat en la Transició i, doncs, no en compartia ni el llenguatge ni l’esperit; d’altra banda, com que, aleshores, el règim polític de 1978 ja estava del tot consolidat, havia deixat de ser necessària la prudència que, abans, s’havia hagut de mostrar o, si més no, aparentar; per això, sobretot després de la victòria del PP per majoria absoluta en les eleccions del 2000, van començar a sentir-se els primers grinyols ja que Aznar estava del tot disposat a recuperar el vell espanyolisme de sempre, deixant de banda el pseudo-progressisme de González, i així va ser com, a partir dels primers anys del nou segle, va tornar a posar-se de moda tot allò que, vers 1990, sembla ranci i caspós; per la seva banda, al PSOE, només van saber respondre-hi fent acudits on es recordava que molts dels alts càrrecs del PP eren fills, néts, nebots o gendres d’importants jerarques franquistes, cosa que, ben mirat, no tenia gaire sentit vist qui havien estat els fundadors i dirigents d’UCD i AP, com també la manca de voluntat dels governs del PSOE, tant amb Felipe González com amb José Luis Rodríguez Zapatero, d’arribar a una condemna del franquisme i a exigir responsabilitats pels seus crims, o, fins i tot, la facilitat amb què José Bono evoca la militància falangista del seu pare.
A diferència de com passava amb la UCD i AP, el PP ja no necessita amagar-se dels seus orígens franquistes i, a més, un dels seus dirigents, Xavier Garcia Albiol, a Europa l’han titllat de racista i xenòfob; queda clar, doncs, que, si comparem Espanya amb França, el PP s’assembla molt més al Front National de Marine Le-Pen que no pas a Les Républicains de Nicolas Sarkozy; d’altra banda, després d’haver fet el salt a Espanya, Ciutadans ha abandonat el discurs de centre o de centre-esquerra, que havia usat a Catalunya en els seus primers temps, per passar a combinar el seu rebuig visceral al catalanisme amb un nacionalisme espanyol radical i agressiu, fins aleshores monopoli del PP, i el PSOE, una alternativa al sistema sorgit de la Transició va deixar de ser-ho el 1982, i això suposant que abans ho hagués estat realment. Si a França, on es va condemnar el feixisme —el Règim de Vichy— i, a més, el referent de la dreta va ser un lluitador antifeixista com el general Charles de Gaulle, ha pogut sortir un partit d’extrema dreta com el Front National, per què no havia de poder sorgir a Espanya Vox, que no és pas res més que una dreta més extrema encara que el PP i Ciutadans? Resulta, doncs, del tot comprensible que un polític francès com Manuel Valls no aprovi un possible pacte de Ciutadans amb Vox a Andalusia.
Davant de les reivindicacions independentistes d’Escòcia, el Regne Unit hi va donar la solució simple de convocar un referèndum, mentre que Espanya va respondre al procés independentista català amb la solució ximple de les càrregues policials de l’1 d’octubre, del discurs del rei del 3 d’octubre i de l’article 155; a més, fins i tot quan Mariano Rajoy encara era a la Moncloa, Ciutadans i el PP semblaven rivalitzar per veure quin dels dos es mostrava més venjatiu i repressiu amb l’independentisme català. Quina culpa poden tenir, doncs, els independentistes catalans en l’èxit electoral de Vox? O és que encara direm que, a principis del segle xx, la independència de Cuba va ser la culpable de la radicalització del nacionalisme espanyol que va dur a l’aparició a Espanya del feixisme i que sense José Martí, Franco no hauria existit mai?
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)