cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Normalització i model lingüístic educatiu

En primer lloc, cal suposar que els partits independentistes consideren l’actual moment polític una mena de compàs d’espera per a la implementació efectiva de la República Catalana proclamada ara fa just un any;

en aquesta situació d’interinitat, doncs, no sembla gaire lògic abordar un tema tan important com el de l’ús del català a l’escola, tal com ho ha fet el conseller Josep Bargalló (ERC) amb la seva proposta d’un nou model lingüístic a l’ensenyament, ja que, si més no en teoria, la prioritat de l’actual govern de la Generalitat ha de ser la de deixar enrere el marc jurídic espanyol que, naturalment, condiciona tota l’activitat de les institucions catalanes, i entrar en un altre sistema legal del tot nou, el de la Catalunya independent; com tots recordem, ara fa unes quantes dècades, la vida política catalana girava a l’entorn del lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i qualsevol qüestió social, econòmica o cultural hi quedava subordinada, sobretot si n’era una de cabdal com la de la llengua. La meva valoració sobre la proposta del conseller Bargalló és la de constatar que ha provocat recels i inquietuds en la Plataforma per la Llengua, que hi ha vist un possible abandó de l’actual model d’immersió lingüística, mentre que, en canvi, no ha suscitat cap mena de protesta entre els sectors espanyolistes contraris a la normalització del català; d’altra banda, vull aprofitar la polèmica que s’hi ha generat per exposar les meves idees sobre normalització lingüística i, sobretot, per què les considero realitzables només dins del marc de la República Catalana. 

El problema lingüístic de Catalunya —el Principat— és que tothom que hi viu i hi treballa sap perfectament el castellà i, mentre això continuï sent així, és del tot impossible assolir la normalització del català, és a dir, fer-ne la llengua predominant en tots els àmbits socials fins al punt que es converteixi en l’única llengua necessària per integrar-se a la societat de Catalunya. Si tots els catalans sabem el castellà, és inevitable que algú pugui passar-se anys vivint a Catalunya sense aprendre mai a parlar en català com també que el castellà sigui una llengua força present als mitjans de comunicació i en moltes activitats culturals. Evidentment, proposar als catalanoparlants l’adopció de l’actitud de resistència de continuar parlant en català encara que el nostre interlocutor se’ns dirigeixi en castellà no és pas la solució perquè això significa usar el català en situacions en què és més senzill i més pràctic emprar el castellà, d’ací que, en determinats contextos, el resistent sigui vist no pas com una persona conscienciada sinó com un fanàtic o un extremista i, per tant, faci el ridícul; es comprèn, doncs, com és que, entre els catalanoparlants, és minoritària l’actitud de resistència; d’altra banda, com que sé perfectament el castellà, si demano que les coses en facin en català és obvi que això ho faig per una qüestió ideològica, que les persones del meu entorn no tenen cap obligació de compartir, però no pas per una necessitat pràctica; de nou, doncs, dono motius perquè em diguin, sovint amb to burleta, que “sóc de la ceba”. Davant d’una situació com aquesta, la meva solució és que la República Catalana faci una cosa que, tal com ja ens ho podem figurar, la Generalitat de Catalunya no pot fer pas de cap de les maneres: decretar que a l’ensenyament, és a dir, a l’escola, l’aprenentatge i l’estudi del castellà esdevingui una matèria optativa, és a dir, que el castellà l’estudiï només qui vulgui però no pas tothom com passa ara; com podem veure, doncs, em situo a les antípodes de la proposta del conseller Bargalló; d’aquesta manera, aconseguirem que, d’ací trenta anys, hi hagi a Catalunya joves que el castellà o bé no el sàpiguen o bé el sàpiguen malament i, per tant, ningú no podrà demanar-los ni, menys encara, exigir-los, que parlin o escriguin en castellà; d’altra banda, és imprescindible que, des del primer dia del seu funcionament, el govern de la República s’afanyi a assolir una presència majoritària, que, evidentment no podrà pas ser exclusiva perquè a Catalunya continuarà havent-hi població castellanoparlant, del català als mitjans de comunicació per aconseguir així que saber i dominar el castellà deixi de ser, com ho és ara, un requisit necessari i imprescindible per poder viure amb normalitat a Catalunya. Si les coses es fan tal com jo ho proposo, arribarà un dia que els castellanoparlants de Catalunya es trobaran que el castellà ha deixat de ser una llengua útil per adreçar-se a qualsevol persona que visqui al nostre país; llavors, pot passar que el prestigi del castellà caigui tan baix que, a les zones de l’Àrea Metropolitana de Barcelona on ara és la llengua majoritària, pares castellanoparlants decideixin parlar als seus fills en català i, d’aquesta manera, d’ací com a mínim uns seixanta anys però, la situació del castellà a Badia del Vallès, un poble on tots els veïns procedeixen de la immigració espanyola del segle xx, arribarà a ser tan feble i precària com ho és avui dia la del català a Perpinyà. Lògicament, el dia que sigui habitual trobar-se a Barcelona gent que no el sàpiga, ja no s’hi faran obres de teatre ni pel·lícules en castellà en primer lloc perquè, comercialment, no resultarà rendible i, en segon lloc, perquè la gent ja no ho trobarà normal.

Dissortadament, molts dirigents independentistes, com ara Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, s’han pronunciat a favor de l’oficialitat del castellà a la nova República Catalana; en la meva opinió, aquest és el camí per fer de Catalunya una segona Irlanda, on, malgrat que la constitució el defineixi com a llengua nacional i primera llengua oficial de la República, el gaèlic és una llengua minoritària perquè tothom parla en anglès; per això, als que no comparteixen el meu model de normalització lingüística sempre els aconsello que es passin una temporada a Irlanda i vegin si hi tenen gaires ocasions de practicar-hi el gaèlic, una llengua que als carrers de Dublín se sent tant poc com l’occità als carrers de Tolosa. D’altra banda, vull aclarir que no proposo pas convertir Catalunya en un país aïllacionista de monolingües totals ja que el meu desig és que tothom surti de l’escola dominant perfectament el català però, també, amb un bon nivell d’anglès, bastant superior al d’ara, i amb coneixements d’una tercera llengua que podria ser el castellà però que també en podria ser una altra com l’alemany, el qual a Europa és molt més útil i necessari que no pas el castellà.

Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal