Lluís Companys i l’Estat espanyol
Segons Inés Arrimadas, el president Lluís Companys no va ser afusellat per l’estat espanyol
sinó pel règim franquista; davant d’un despropòsit com aquest, la primera idea que ens pot venir al cap és la d’imaginar-nos un polític alemany d’avui dia dient —així, sense cap mena de pudor ni de vergonya— que l’Holocaust no el va organitzar pas l’estat alemany sinó el règim hitlerià; evidentment, aquesta afirmació seria ridícula perquè, tal com ja ens ho podem figurar, l’intent d’extermini del poble jueu es va poder dur a terme, només, perquè Hitler, el seu principal impulsor, era el Führer i canceller d’Alemanya, és a dir, el líder del Partit Nazi, que, aleshores, controlava el govern i les principals institucions públiques alemanyes, i, a més, el president del consell de ministres; per això, malgrat no ser ni nazi ni hitleriana, la República Federal d’Alemanya ha hagut d’assumir les responsabilitats derivades d’una acció criminal perpetrada gràcies al control dels mecanismes de l’estat alemany; també ho haurien hagut de fer els altres dos estats successors del III Reich —Àustria i la República Democràtica Alemanya— però van optar per desentendre-se’n. Igual com a qualsevol país civilitzat, a Espanya, detenir algú, processar-lo, condemnar-lo i executar la sentència, ja sigui de mort o, simplement, d’imposició d’una multa, només pot fer-ho l’Estat, és a dir, el poder públic i, el 15 d’octubre de 1940, així com durant bastant de temps més, l’estat espanyol estava sota el control de Franco, que no era pas un capo mafiós sinó el “Caudillo de España por la Gracia de Dios”, és a dir, el cap d’estat i del govern, amb la prerrogativa de confirmar o commutar penes de mort només amb la seva signatura. Queda clar, doncs, que si Arrimadas és la cap visible de Ciutadans a Catalunya és perquè al partit del “Vichy catalán” no deu d’haver-hi ningú no ja que sàpiga d’història, sinó que tingui el mínim sentit comú necessari per comprendre que “estat espanyol” i “règim franquista” no poden tractar-se mai com si fossin dos conceptes independents sense cap mena de relació l’un amb l’altre; ben mirat, però, a quina necessitat de disposar de gent qualificada pot tenir un partit si el seu discurs es redueix a repetir els tòpics més tronats i reaccionaris del discurs nacional espanyol, i, sobretot, a atiar l’odi; d’ací el seu temor que el museu dels horrors de Vox se’ls mengi l’espai polític o, també, que hagi marxat del partit l’eurodiputada Carolina Punset, tot i no haver-se retractat —ni disculpat— encara d’haver qualificat el català de llengua pobletana. En el seu moment, França i Alemanya ja van demanar perdó per la seva part en el procés i execució del president Companys, lliurat a les autoritats franquistes per la Gestapo que l’havia detingut arran de l’ocupació alemanya de França; òbviament, seguint la lògica d’Arrimadas, França hauria pogut rentar-se’n les mans al·legant que, en primer lloc, el país estava ocupat pels alemanys i, en segon lloc, que el govern de Vichy mateix va protestar al·legant que el lliurament a Espanya —al règim franquista— de republicans espanyols exiliats a França violava els termes de l’armistici franco-alemany de 1940.
Per comprendre com és que Espanya continua fent l’orni en el cas Companys, cal repassar la història; el 1944, després de l’alliberament de França pels Aliats, el general Charles de Gaulle va declarar il·legítim el Règim de Vichy —imposat després de l’ocupació de 1940— i se’n van perseguir els dirigents sota l’acusació de col·laboracionisme; per la seva banda, la República Federal Alemanya va il·legalitzar el Partit Nazi com també tipificà com a delicte qualsevol mena de reivindicació del nazisme o de Hitler; a Espanya, en canvi, el franquisme no l’ha condemnat mai ningú, Franco continua descansant en pau en el seu mausoleu —i, vés encara que no el traslladin, amb tots els honors i tota la solemnitat, a la catedral de Madrid— i la seva néta llueix amb orgull el títol de duquessa de Franco, així com tota la seva família gaudeix de la immensa fortuna que, amb tota mena de tripijocs, va fer el dictador; per tot això, proclamar formalment que una sentència donada pels tribunals del règim franquista va ser injusta i il·legítima atemptaria contra els fonaments de l’actual sistema polític espanyol.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)