Què podem fer
Participar en les eleccions celebrades el passat 21-D significava entrar en el joc de la legalitat espanyola
i, doncs, acceptar-ne les regles; evidentment, si els partits independentistes —ERC, Junts per Catalunya i la CUP— haguessin optat per boicotejar els comicis per considerar-los il·legítims, llavors les institucions catalanes haguessin quedat dominades per les forces del bloc del 155 —PSC, Ciutadans i PP— les quals s’haurien considerat del tot legitimades per formar govern encara que l’índex d’abstenció a les eleccions hagués pogut arribar al 58%; per imaginar-nos quina mena de política, sobretot en els vessants cultural i lingüístic, hagués pogut menar un govern de la Generalitat amb Inés Arrimadas de presidenta i Xavier Garcia Albiol de conseller en cap, en tenim prou recordant què van fer el govern balear de José Ramón Bauzá o els diferents executius valencians del PP; per tant, TV3 o bé s’hauria clausurat o bé emetria en castellà i, tal com ens ho podem figurar, d’immersió lingüística a l’escola, ni parlar-ne, i tot això, només per començar. D’altra banda, existia la necessitat de demostrar que, després dels fets d’octubre, l’independentisme continuava conservant la majoria. Donada la composició del Parlament elegit, en teoria era possible restituir el govern que les autoritats espanyoles havien destituït amb el seu cop de força; ara bé, com hem vist, el poder espanyol ho va impedir; com hauria pogut Carles Puigdemont presentar-se al debat d’investidura si només entrar en territori espanyol l’haurien detingut immediatament? A part d’això, restituir el govern hauria significat nomenar els mateixos consellers que, el 27 d’octubre, havien fet una cosa tan absurda com proclamar la independència de Catalunya però, després, no sols no intentar defensar la novella República Catalana, sinó a més, amb l’òbvia excepció dels que marxaren a l’exili, presentar-se dòcilment a declarar davant d’un jutge espanyol, davant del qual alguns d’ells van arribar afirmar que la declaració d’independència només havia tingut un valor simbòlic. Després, vam haver de veure com en resultava de difícil formar govern perquè, segons sembla, ERC i Junts per Catalunya estaven a mata degolla pel repartiment de carteres en un govern autonòmic controlat i en llibertat vigilada.
Ara fa deu anys, totes les forces polítiques catalanes, incloent-hi la nominalment independentista ERC, eren autonomistes; al capdavall, el 2003 s’havia iniciat un procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia; si considerem que el procés independentista va començar amb la gran manifestació del 10 de juliol del 2010, llavors resulta que aquella manifestació va convocar-se en protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou estatut d’autonomia; evidentment, si aquella manifestació no hagués tingut un caràcter autonomista, no hauria pas acceptat encapçalar-la José Montilla, aleshores encara president de la Generalitat. Les coses van començar a canviar perquè la concurrència a la manifestació independentista de la Diada del 2012 va poder comparar-se a la que havia tingut la Diada de 1977 quan la multitud havia sortit a reclamar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia; aleshores, no sols ERC, que ja havia patit una forta patacada en les eleccions del 2010, va deixar-se estar de les seves anteriors històries de tripartits amb el PSC i Iniciativa, sinó que, a més, Artur Mas, que, en principi només hauria hagut de ser el recanvi de Jordi Pujol, es va fer independentista, mentre que, en la legislatura anterior —la de 2010-2012— havia governat amb el suport del PP; en conseqüència, si l’actual política catalana no té res a veure amb la del 2010 ha estat per la mobilització independentista del carrer. D’altra banda, no deu costar gaire adonar-se que implementar la República i defensar la Generalitat són dos objectius que s’exclouen mútuament; convertir Catalunya en un país independent significa, d’una manera inevitable, trencar amb la legalitat constitucional espanyola i, si s’arriba a aquest punt, llavors a Madrid declaren suspesa l’autonomia catalana; òbviament, mantenir-se dins dels límits del marc jurídic espanyol per impedir la intervenció de les institucions catalanes implica oblidar-se de la República. Hem de considerar, doncs, la Generalitat només com una mena de comissió gestora ja que el govern de Catalunya ni ho és ni ho podrà ser mai; que al capdavant hi hagi partits independentistes serveix, únicament, per evitar que s’hi formi un govern de coalició entre PP, Ciutadans i PSC. Cal continuar la mobilització al carrer perquè a Europa vegin que el problema català no s’ha resolt pas i, lògicament, per evitar temptacions autonomistes dels polítics catalans, del tot compatibles amb un discurs independentista; a principis del segle xx, a Alemanya, el Partit Socialdemòcrata (SPD) —marxista— tenia, en teoria, l’objectiu d’encapçalar la revolució de la classe obrera per enderrocar el sistema capitalista i instaurar el socialisme; ara bé, a la pràctica, era un partit del tot integrat al sistema polític alemany d’aleshores —la monarquia del kàiser Guillem II (1888-1918)— mentre que la revolució sempre quedava ajornada per a un futur llunyà que no se sabia mai quan hauria d’arribar; la mobilització independentista del carrer ha de servir, doncs, per evitar que el PDECAT, ERC i la CUP acabin actuant així, tal com podria passar si minvés la pressió social a favor de la independència.
Quina ha de ser l’estratègia del moviment independentista? El 1971, les forces de la resistència antifranquista van constituir l’Assemblea de Catalunya amb l’objectiu d’instaurar la democràcia a Espanya i de recuperar l’autonomia de Catalunya; mentre la resposta del règim va ser l’immobilisme i la repressió, és a dir, fins que, el 1976, Adolfo Suárez va començar a plantejar la reforma política que donà lloc a la transició democràtica, l’Assemblea de Catalunya no podia fer res més que vigilar que els seus membres no fossin detinguts mentre celebraven una reunió, tal com va passar el 1973 a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, i convocar manifestacions en què, per més cíviques i pacífiques que fossin, sempre s’acabava corrent davant dels grisos. Com hem vist amb les eurordres contra el president Puigdemont i d’altres dirigents polítics catalans, Europa no està pas disposada a riure-li totes les gràcies a Espanya, cosa que sembla que no, però és un gran què; a més, a Brussel·les i a Estrasburg —com, també, a Berlín— no els deu agradar gens que el conflicte català quedi enquistat, sobretot perquè s’hi hauria pogut donar una solució tan simple i tan senzilla com la que el Regne Unit va donar a Escòcia i el Canadà al Quebec; a més, negar al poble de Catalunya la possibilitat de decidir sobre la independència, és a dir, el dret d’autodeterminació, va contra dels principis democràtics en què es basa la Unió Europea; evidentment, podem no tenir una opinió gaire bona sobre els dirigents polítics europeus, però si tots ells fossin una colla de cínics que escarnissin els principis que diuen defensar, llavors ja faria gairebé un any que el president Puigdemont hauria estat extradit a Espanya. I, mentrestant, paciència, que les manifestacions que pugui convocar l’ANC no seran pas dissoltes a cops de porra tal com va passar amb les manifestacions dels dies 1 i 8 de febrer de 1976 que va convocar l’Assemblea de Catalunya i no caurà ningú en mans dels terribles germans Creix. Que tenim pressa per assolir la independència? També en deurien tenir ara fa uns cinquanta anys per aconseguir la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
Xavier Deumonder i Camins
Comentaris (0)