És molt senzill: quedeu-vos tots a casa
Des de bon principi, no vaig veure gaire clara la idea de respondre a la manifestació de Jusapol a Barcelona amb una concentració o ocupació de la Plaça Sant Jaume,
lloc que formava part de l’itinerari de la manifestació dels policies espanyols i dels seus còmplices; naturalment que era infame i impresentable sortir als carrers de Barcelona a reivindicar la violència i l’agressivitat dels piolins, però m’hauria semblat molt millor contestar-hi amb la ignorància i la indiferència, d’una manera semblant, doncs, a com es va fer a Tortosa quan hi va anar Inés Arrimadas a buscar-hi notorietat, és a dir, brega amb els independentistes, els quals, aleshores, van demostrar tenir més categoria moral i política que no pas Arrimadas quan, en seu parlamentària, va proferir que els presos polítics catalans eren “a la trena”. Si es troben dues manifestacions de signe oposat, tal com va passar a la Via Laietana de Barcelona el passat 29 de setembre, la tensió és inevitable; ja ho sé que la “violència” dels independentistes no va passar d’embrutar de pintura l’uniforme d’alguns mossos d’esquadra, però, malgrat tot, si es comença per ací, no sabrem mai on es pot acabar arribant; per això, he manllevat de la novel·la de Manuel de Pedrolo Acte de Violència la consigna “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa” com a lema d’actuació de l’independentisme de cara a l’aquelarre espanyolista que, com cada any, s’organitzarà a Barcelona el proper 12 d’octubre amb motiu de la festa de Santa Hispanitat, patrona dels genocides.
Abans la política era violenta; a Alemanya, en temps de la República de Weimar (1919-1933), una organització paramilitar armada, la tenien no sols els partits extremistes —per la dreta, el partit nazi i, per l’esquerra, el partit comunista— sinó també un partit del tot compromès amb l’ordre constitucional i democràtic com ho eren els socialdemòcrates i, evidentment, fossin de la ideologia que fossin, els activistes de les organitzacions armades es dedicaven a atonyinar gent i a perpetrar atemptats contra adversaris polítics; d’altra banda, a Barcelona, entre 1919 i 1923, es va viure l’època del pistolerisme en què es mataven a trets pels carrers militants dels sindicats obrers i agents de les organitzacions patronals, com també, en aquells temps, en qualsevol país del món, per democràtic que fos, era normal treure la policia a carregar contra manifestants disparant no pas pilotes de goma sinó foc real. Afortunadament, aquests són temps passats i, avui dia, es mira d’eradicar la violència no sols de la política sinó de tots els àmbits de la vida social i, per això, sempre es considera que la violència desqualifica qui hi recorre encara que, en les seves reivindicacions o arguments, pugui tenir raó, i del rebuig que genera la violència en tenim un exemple força proper: el fracàs d’ETA.
Els arguments que ETA i el seu entorn ideològic esgrimien per deslegitimar l’actual marc jurídic espanyol, contra el qual s’enfrontaven, eren, si fa no fa, els mateixos que usa actualment el moviment independentista català: la transició democràtica de 1976-1982 va ser una estafa perquè els franquistes no sols no van haver de respondre dels seus crims sinó que, a més, van conservar les posicions de privilegi social que havien adquirit gràcies a la dictadura i, d’altra banda, per més democràtica que es digués a partir de 1977, Espanya no estaria gens disposada a acceptar per les bones la independència d’Euskadi o de Catalunya si aquesta fos la voluntat majoritària dels ciutadans d’aquestes contrades; ara bé, els mètodes d’acció d’ETA eren els assassinats i els segrestos; per això, als defensors d’Espanya els resultava molt senzill criminalitzar els etarres i els seus partidaris titllant-los de violents i presentar-se ells com a demòcrates, sobretot si les víctimes d’un atemptat d’ETA no eren pas persones vinculades a l’aparell polític i policial espanyol sinó gent normal i corrent, tal com va passar a Hipercor el 19 de juny de 1987, perquè llavors els qui es mostren comprensius amb les accions d’ETA eren ja no sols uns criminals sinó, a més, uns pobres imbècils, incapaços de comprendre que en un atemptat terrorista, també hi podien morir ells o algú de la seva família; si, amb tots els seus enganys i tripijocs, el muntatge polític de la transició postfranquista ha pogut mantenir-se durant quaranta anys ha estat perquè cada atemptat d’ETA li proporcionava un baló d’oxigen, és a dir, els etarres creien que lluitaven contra l’Estat espanyol però, en realitat, amb les seves accions només aconseguien enfortir-lo i vigoritzar-lo. Per tant, si el moviment independentista català està descol·locant Espanya i els seus defensors és, precisament, perquè no admet l’ús de la violència; malgrat les sospites que pesaven sobre seu de ser el màxim dirigent dels GAL, Felipe González podia passejar-se per tot arreu d’Europa i del món amb la cara ben alta perquè tothom comprenia que si es tracta de lluitar contra una organització com ETA és normal saltar-se les normes; al capdavall, quins principis morals o ètics poden invocar els que maten o segresten gent? Què més voldria, doncs, el jutge Pablo Llarena que poder dir que Carles Puigdemont és dirigent d’una organització terrorista; ara fa pocs dies, Pablo Casado —igual com Albert Rivera, un antimodel de polític demòcrata— va dir que Terra Lliure havia mort unes dues-cents persones; òbviament si això fos veritat, és a dir, si aquesta organització terrorista catalana, fundada el 1979 i autodissolta el 1995, hagués arribat a tenir la mateixa força i capacitat que ETA, llavors, avui dia, a Catalunya, d’independència no se’n podria ni parlar perquè qualsevol que la defensés seria acusat de vinculacions amb el terrorisme.
Suposo, doncs, que no costa gaire de comprendre la pruïja dels espanyols per acusar l’independentisme català de ser violent; en conseqüència, seria per a ells una gran sort que, el proper 12 d’octubre, sortís algun independentista a enfrontar-se als manifestants espanyolistes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)