Un any després de l’1 d’octubre
El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana
—tot i que dins d’una suposada república federal espanyola— i si, al cap de només tres dies, va haver d’acceptar-ne la dissolució fou, només, a canvi de negociar amb les autoritats espanyoles la creació d’un govern autònom denominat Generalitat de Catalunya; el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, també dins d’una hipotètica república federal espanyola, però va haver de rendir-se després que efectius militars espanyols encerclessin el palau de la Generalitat, i, finalment, arribem al 27 d’octubre del 2017, en què el govern de la Generalitat de Catalunya proclamà la República Catalana com a estat independent, però, després, no sols no va fer res per defensar-la sinó que, a més, al cap de pocs dies, alguns dels seus consellers van obeir, dòcilment, l’ordre de presentar-se a declarar davant d’un jutge espanyol, i així ens trobem que, el 1934, Lluís Companys i els seus consellers —menys Josep Dencàs que va fugir— van acabar a la presó perquè els capturaren les forces espanyoles, mentre que alguns dels consellers del 2017 són a la presó perquè, un cop van declarar davant del jutge, aquest va decidir empresonar-los. D’altra banda, un cop a la presó, alguns dirigents polítics catalans van qualificar de simbòlica la proclamació de la República Catalana i, per tant, la van posar al mateix nivell que la declaració d’independència de la Padània per Umberto Bossi el 1996; si es tractava d’usar-la com a base de negociació amb l’Estat espanyol, resulta que, abans fins i tot de la votació al Parlament de Catalunya sobre la proclamació de la República, el govern espanyol ja havia iniciat el procés d’aplicació de l’article 155, cosa que, lògicament, implicava deixar de reconèixer com a interlocutor vàlid el president Carles Puigdemont.
Un any després, no sols va ser un èxit la Diada de l’Onze de Setembre, sinó que, a més, molta gent va sortir a commemorar l’aniversari del referèndum de l’1 d’octubre, en molts casos mostrant la consigna que el president Quim Torra i els seus consellers han de plegar si no es veuen capaços de materialitzar la República Catalana, cosa molt lògica de demanar a un govern format per una coalició de partits independentistes que disposa de majoria absoluta al Parlament; també es recordava la brutalitat policial patida ara fa un any, però no es tractava pas només d’això. El 2017, no cridar la gent, mobilitzada després del referèndum de l’1 d’octubre, a defensar les institucions catalanes contra les forces policials espanyoles va justificar-se al·legant que no s’hauria pogut evitar que hi hagués hagut morts; tanmateix, si, en el seu moment, va iniciar-se el procés independentista va ser partint de la base que, malgrat que en teoria, és a dir, segons la Constitució, el govern espanyol tingués el dret —i, fins i tot, el deure— d’enviar els tancs per restablir l’ordre, a la pràctica, no hi hauria cap dirigent polític espanyol, ni tan sols José María Aznar, disposat a presentar-se a Brussel·les i a Estrasburg amb el títol de “carnisser de Barcelona” perquè dins de la Unió Europea certes coses no es fan i prou; a més, com tothom sap, l’1 d’octubre del 2017, l’actuació dels cossos policials va provocar que, a Lleida, un home patís un atac de cor; per tant, va ser una pura i simple qüestió de sort que el balanç de la jornada no hagués estat d’una persona morta. El president Torra ha llençat un ultimàtum a Pedro Sánchez que si, abans del novembre, no convoca a Catalunya un referèndum d’autodeterminació legal i vinculant, les forces independentistes deixaran en minoria l’actual executiu espanyol; a mi em sembla obvi que Sánchez s’estimarà més dimitir i convocar eleccions que no pas dur a terme una acció que el PP i Ciutadans condemnaran radicalment; d’altra banda, el PSOE i els altres partits que donen suport al govern de Pedro Sánchez no disposen, ni de bon tros, de la majoria suficient per emprendre la reforma constitucional necessària per poder convocar un referèndum d’autodeterminació.
Sempre he considerat que, un cop assolida la independència, la Diada de l’Onze de Setembre deixarà de tenir sentit perquè, llavors, ja s’haurà recuperat tot allò que es va perdre el 1714. Quina hauria de ser la festa nacional de Catalunya, doncs? El 27 d’octubre, aniversari d’una declaració d’independència en què els primers a no creure-hi eren els que la van fer, no sembla una opció gaire interessant; evidentment, sempre serà millor l’1 d’octubre per recordar el dia que el poble català va vèncer la repressió espanyola, i que fou aquesta victòria l’element que precipità els fets posteriors.
Xavier Deulonders i Camins
Comentaris (0)