cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Xavier Deulonder i Camins

Sobre indults i d’altres romanços

No sabem pas per què, i de ben segur no deu tenir gaire importància, a Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya, se li va acudir plantejar la possibilitat que, un cop condemnats, els presos polítics catalans poguessin beneficiar-se d’un indult,

això sí, només si el demanaven, compte. A Espanya, qualsevol condemnat pot sol·licitar l’indult i, després d’haver rebut informes dels tribunals competents, el consell de ministres decideix si l’hi atorga o no; deixant de banda que es tracta d’una mesura de gràcia que suspèn el compliment de la pena però, a diferència de l’amnistia, no pas ni la sentència condemnatòria emesa en el seu moment pel tribunal ni els antecedents penals, a l’hora de decidir sobre la concessió o denegació d’un indult, el consell de ministres ha de tenir en compte la rehabilitació i el penediment del condemnat, com també el factor d’alarma social; per tant, si, després d’haver rebut la condemna, algun dels jutjats pels fets de l’1 d’octubre volgués demanar l’indult, el consell de ministres li posaria com a condició acceptar la seva culpabilitat i, doncs, demanar perdó i, d’altra banda, podria considerar que, mentre persisteixi a Catalunya la mobilització independentista, es donen unes circumstàncies del tot desfavorables a la concessió de l’indult.

La resposta del PP i Ciutadans a la iniciativa de Cunillera ha estat posar el crit al cel perquè, lògicament, una cosa són els presos polítics catalans i una altra de molt diferent els traficants de drogues, els condemnats per corrupció i els policies acusats de tortures indultats pels governs de Mariano Rajoy, o els colpistes del 23-F, cap dels quals va arribar a complir la totalitat de la condemna que se li va imposar en el judici gràcies als indults atorgats pels governs de Felipe González. El vicesecretari d'organització del PP, Javier Maroto, ha demanat —o potser, més aviat, exigit— al govern de Pedro Sánchez tornar a aplicar el 155 a Catalunya incloent-hi, aquesta vegada, la clausura de TV3 i la retirada a la Generalitat de les competències en educació perquè, en opinió seva, així cal fer-ho si una comunitat autònoma en fa un ús deslleial, com també ha acusat el PSOE i Ciutadans de no tenir voluntat de tancar TV3, segons ell, “la televisió de la vergonya i l'adoctrinament”; ara només ens queda esperar quin exabrupte proferirà Ciutadans per no quedar-se endarrerit en la seva cursa amb el PP per veure quin dels dos és més radical en la repressió contra la voluntat democràtica del poble català; un dels efectes d’aquesta competició és que els discursos polítics de Ciutadans i el PP acaben sent tan idèntics que semblen una còpia clònica l’un de l’altre. En tot aquest afer, els indults de Cunillera podrien voler indicar-nos que Pedro Sánchez està disposat a fer de “policia bo” per oposició al “policia dolent” que són, a l’ensems, Albert Rivera i Pablo Casado, si no fos perquè des fonts governamentals de Madrid han obligat Cunillera a retractar-se de la seva proposta, la qual, d’altra banda, ens assenyalava què és el màxim que es pot esperar del PSOE, que si pot passar per progressista i dialogant és, només, perquè l’alternativa són el PP i Ciutadans; al capdavall, com hem vist, malgrat les desautoritzacions rebudes de Suïssa, d’Alemanya i de Bèlgica, la legitimitat de l’acció de la justícia espanyola no quedaria pas en entredit amb la concessió d’indults als condemnats.

Arran de la negativa de Bèlgica a concedir a Espanya l’extradició del raper mallorquí Valtònyc, Xavier Garcia Albiol —algú que amb Louis Alliot segur que s’hi entendria molt bé— va declarar que aquest país, al qual va qualificar de “molt poc fiable” i “molt poc seriós”, s’havia convertit en un problema per a la Unió Europea ja que havia esdevingut el “refugi dels delinqüents de tota Europa”; més aviat, jo crec que el problema de la Unió Europea és Espanya, i no pas a partir de la seva actuació davant del procés independentista català sinó des del moment que va negar-se a concedir a Bèlgica l’extradició del criminal nazi belga Léon Degrelle, que va poder viure sense cap mena de problema en territori espanyol des que hi va arribar, tot just acabada la II Guerra Mundial, fins que va morir a la venerable edat de vuitanta-set anys a Màlaga, el 31 de març de 1994, és a dir, quan ja feia bastant de temps que Espanya era, suposadament, una democràcia europea.

 Xavier Deulonder i Camins

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal