El Valle de los Caídos
Fora d’Espanya deu ser una mica difícil explicar què és el Valle de los Caídos, perquè a veure com s’entén que, en un país democràtic, es mantinguin enterrades en un mausoleu les restes d’un dictador i, també, que es conservi un monument franquista.
D’altra banda, si l’exhumació aprovada recentment pel Congrés dels Diputats arribés a consumar-se, el destí més probable de les despulles de Franco sembla ser el cementiri de Mingorrubio, situat a prop del palau del Pardo, on descansarien envoltades de les restes d’importants jerarques del règim: Luis Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, l’almirall Pedro Nieto Antúnez, etc. I encara vés que el trasllat del cadàver de Franco des del Valle de los Caídos a Mingorrubio no es faci retent-li honors de cap d’estat, cosa que implicaria haver de viure un segon 20 de novembre de 1975. A Alemanya, en canvi, ho van tenir clar des de bon principi: calia evitar de totes passades l’aparició de llocs de culte nazis; per això, les restes dels dirigents del III Reich, molts d’ells executats per ordre del Tribunal de Nuremberg que els va jutjar si no era que, com van fer-ho Hitler, Himmler i Goebbels, s’havien suïcidat abans, van ser cremades —una pràctica molt inusual a Europa ara fa setanta anys— i les cendres llençades en llocs secrets i desconeguts; el 17 d’agost de 1987, Rudolf Hess va suïcidar-se a la presó de Spandau (Berlín) on havia estat reclòs des de la fi de la II Guerra Mundial; en un primer moment, se’l va enterrar en un lloc secret, però, després, es va concedir a la família poder-lo sepultar al cementiri de Wunsiedel (Baviera), però com que, tal com era de preveure, aquest poble va esdevenir un lloc de peregrinació de neonazis, el 2011 l’ajuntament no va renovar la propietat del nínxol i, amb el consentiment de la família, les restes van ser cremades i les cendres escampades.
Tot sembla indicar, doncs, que la possible exhumació de Franco es durà a terme seguint el principi lampedusià de “canviem-ho tot per aconseguir que res no canviï”, base i fonament de la transició democràtica espanyola d’ara fa quaranta anys. Cada vegada estan sortint més estudis històrics sobre la gran fortuna que, mitjançant la corrupció i l’abús de poder, Franco va acumular durant la seva dictadura, i, tal com ja ens ho podem figurar, ara per ara, no es planteja pas demanar-ne comptes als seus néts i hereus. La família Franco serà una part important en tot el procés d’exhumació ja que s’hi haurà de consultar qualsevol decisió que es prengui sobre els ossos del dictador, mentre que molta gent haurà de conformar-se tenint les restes dels seus familiars enterrades a les cunetes o descampats on van colgar-les els franquistes que els van assassinar. Condemnar el franquisme pels seus crims? L’espectacle feixista que va ser l’enterro de l’ex-ministre José Utrera Molina, mort el 22 d’abril del 2017, en el qual hi va participar, sense cap mena de problema, el seu gendre, el també ex-ministre Alberto Ruiz-Gallardón, ja ens indica clarament que no. Sobre demolir el Valle de los Caídos, com es va fer amb tots els monuments nazis d’Alemanya, o, si més no, conservar-lo com una mena d’Auschwitz espanyol en memòria dels presos polítics que van ser obligats a fer-hi treballs forçats, tal com estan les coses, no convé fer-se il·lusions.
El PP i Ciutadans van abstenir-se en la votació al congrés sobre l’exhumació de Franco adduint que no era pas un afer urgent; comprenc perfectament que, segons ells, si Franco s’ha estat quaranta anys al Valle de los Caídos, se n’hi pot estar quaranta o quatre-cents més, mentre que el PSOE, que no va plantejar mai el tema durant els governs de Felipe González (1982-1996) —quan es presumia que, gràcies a la seva jove democràcia, Espanya havia emprés el camí del progrés, la modernitat i l’europeisme deixant enrere els episodis foscos de la seva història— i de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) —amb el seu “talante” que ens havia de fer oblidar els vuit anys de govern de José María Aznar (PP)—, necessita cobrir l’expedient ara que es comença a parlar de la memòria històrica.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)