Per què hem d’omplir la Diagonal fins desbordar-la?
En primer lloc, per demostrar a les instàncies polítiques espanyoles, europees i mundials que, amb el seu cop de força de l’aplicació de l’article 155, Espanya no ha aconseguit pas resoldre el problema català,
cosa que, de passada, hauria de servir d’avís al govern de Pedro Sánchez per si té la temptació de seguir les passes de l’executiu de Mariano Rajoy; la negociació i el diàleg han de portar, segons ho afirma el president Quim Torra, a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació legal i reconegut internacionalment, mentre que la repressió només duu a la perpetuació del problema. Comprenc que a Madrid s’estimin més allargar el conflicte que no pas solucionar-lo, però Europa ja ha deixat clar que, tot i no ser favorable a la independència de Catalunya, no està pas disposada a riure-li totes les gràcies a Espanya, tal com el jutge Pablo Llarena ha tingut ocasió de comprovar-ho personalment. Els socialistes Miquel Iceta i José Montilla ens avisen que si dimarts que ve ens quedem tots a casa, callats i fent bondat, potser els jutges del Tribunal Suprem seran benèvols en les seves condemnes als presos polítics catalans; així doncs, hem de sortir al carrer per donar una mostra de les conseqüències per podria tenir per a Espanya no alliberar els nostres dirigents polítics, empresonats injustament.
Evidentment, seria estúpid pretendre negar-ho, a Catalunya hi ha força gent que simpatitza amb el furor repressiu que, un dia sí i l’altre també, mostren Pablo Casado i Albert Rivera amb els seus habituals exabruptes incendiaris, que se sent representada per Inés Arrimadas o Xavier Garcia Albiol i que, igual com a la dirigent del PP Andrea Levy, li va significar un molt mal tràngol que, amb l’aplicació del 155, no s’hagués clausurat TV3. M’imagino que a totes aquestes persones, el pitjor que se’ls pot desitjar és que es passin la resta de les seves vides vivint com a ciutadans de ple dret de la República Catalana i, sobretot, gaudint dels beneficis de tenir un estat més democràtic i més eficaç, perquè això els portarà a haver de preguntar-se cada dia com és que, en el seu moment, van esforçar-se tant com van poder a evitar-ne l’adveniment, fins arribar a l’extrem d’intentar crear un clima de violència i d’enfrontament civil a Catalunya. Ja tenim, doncs, un altre motiu per ocupar la Diagonal dimarts que ve.
Europa és un club d’estats democràtics on, en cada país, es respecten els drets i llibertats públiques així com els governs es designen mitjançant unes eleccions amb sufragi universal, lliures, netes i sense trampa, coses que, vist com està el món, més aviat hem de considerar-les un privilegi; ara bé, i si, malgrat tot, en un determinat lloc d’Europa, per la raó que sigui, la gent no està satisfeta amb l’estat que té? El procés català pot servir d’exemple sobre què ha de fer la ciutadania quan es tracta no pas, simplement, de canviar un govern per un altre sinó de discutir el marc jurídic vigent.
Com és lògic, no puc pas deixar de banda el més important de tots els nostres reptes perquè, ja ens ho podem figurar, si no aconseguíssim superar-lo, llavors el procés independentista quedaria mort i enterrat fins a la fi dels temps: demostrar que som capaços de mobilitzar molta més gent que les dues mil persones que, segons xifres de la Guàrdia Urbana, van participar diumenge en la manifestació espanyolista del Paral·lel convocada amb el suport de diverses associacions i moviments, com ara Convivencia Cívica Catalana, Tabàrnia, el partit d’ultradreta Vox i l’organització d'extrema dreta Somatemps, entre d'altres, com també que, tot i la quantitat de gent que mobilitzem, després de les nostres manifestacions, no es produeixen ni desordres ni agressions. Comprenc les bones intencions de les dues-centes cinquanta persones que, convocades per la Plataforma Antifeixista Unitat contra el Racisme i el Feixisme, s’han encarat a l’avinguda Mistral amb els manifestats d’ultradreta, alguns dels quals exhibien desacomplexadament simbologia franquista i feixista, però no considero pas gaire encertada la seva acció.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)