La reentrada
Com cada any, i des de ja en fa uns quants, la manifestació de l’Onze de Setembre serà la prova de la vigència del moviment independentista com a alternativa al règim definit en la constitució espanyola de 1978;
malgrat les intencions dels impulsors de l’aplicació de l’article 155, no sembla que hagin de tornar els temps en què, cada any per la Diada, tothom aprofitava el pont o el cap de setmana llarg excepte un petit grup d’irreductibles testimonials que sortien al carrer. Naturalment, a la manifestació hi anirem després que, dimarts que ve al Teatre Nacional de Catalunya, el president Quim Torra hagi enunciat les passes a seguir per avançar cap a la República Catalana. Tot un líder polític de la talla de Miquel Iceta ha insinuat que si la propera Diada i els actes de commemoració dels fets d’octubre esdevenen un èxit, això farà que els jutges dictin unes condemnes més dures contra els presos polítics; segurament per això deurà ser que el primer secretari del PSC no sols no participarà en aquestes mobilitzacions sinó, que, a més, fa una crida, als militants del seu partit i als catalans en general, a no acudir-hi; en fi, perquè després diguin que no es tracta pas d’un judici polític.
Amb els seus avisos —les seves amenaces— al president Torra recordant-li què pot passar si opta per la via unilateral de ruptura amb el marc constitucional espanyol, i, sobretot, pagant-li al jutge Llarena l’advocat que l’ha de defensar a Bèlgica en la demanda civil que Carles Puigdemont i els quatre exconsellers a l'estranger li han presentat per vulnerar el seu honor i el dret a la presumpció d'innocència, Pedro Sánchez ha demostrat allò que, des de bon principi, ja sabíem: malgrat el relleu en el govern, la política espanyola envers Catalunya no canviaria pas d’una manera substancial; al capdavall, què se’n podia esperar d’un executiu espanyol amb Josep Borrell de ministre. D’altra banda, si Albert Rivera i Inés Arrimadas continuen amb la seva dèria d’arrencar llaços grocs per així mirar de provocar un esclat de violència a Catalunya, llavors podrem entretenir-nos amb el joc de la tela de Penèlope: per cada llaç que ells arrenquin, tornar-ne a posar, com a mínim, dos. Pablo Casado ha titllat la Diada de “festivitat xenòfoba” com també ha vaticinat que és molt fàcil passar dels llaços grocs als crespons negres; ha deixat clar, doncs, quin és el nivell que es requereix per obtenir un màster a la Universidad Rey Juan Carlos, el prestigi, la solvència i renom de la qual eclipsen els de Yale, Berkeley, Harvard, Oxford, Cambridge, la Sorbona i Bolonya.
La nul·la voluntat de diàleg per part del govern espanyol, visible en la seva decisió de no actuar per alliberar els presos polítics i en la postura de Pedro Sánchez, idèntica a la de Mariano Rajoy, que el diàleg només pot tenir lloc dins del marc de la constitució espanyola per més que la majoria dels catalans sigui partidària d’un referèndum d’autodeterminació, sembla abocar a un escenari de ruptura. Tot es tracta d’esperar que, amb la lliçó apresa de la tardor passada, no repetim els mateixos errors, el principal dels quals fou el de subestimar el zel repressiu espanyol, i, per tant, aquesta vegada la independència acabi sent una realitat, més que res perquè a cap persona normal li deu agradar formar part d’un estat on treure les restes d’un dictador del gran mausoleu que es va fer construir esdevingui un problema polític, ja que els néts del tirà poden tenir força per oposar-se a les decisions del govern.
Poc després d’haver aplicat el 155, Soraya Saenz de Santamaría va proposar celebrar els actes del dia de la Constitució del 2018 a Barcelona perquè aleshores, segons ho calculava, la situació política a Catalunya ja estaria del tot calmada. Esperem que tots li demostrem l’equivocació de la seva predicció.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)